Ahir vaig veure un abric blau, de pèl extrallarg, d’un blau cel brillant, molt brillant, penjat a l’alçada suficient per fer alçar la vista a qualsevol que hi passes per davant, i ser admirat amb un somriure de desig amagat o rebutjat amb desgrat.
Jo també el vaig mirar, és clar. Quina meravella. Quina llàstima, a la meva edat ja no pot ser per a mi. Qui el comprarà? Quan se’l posarà? Quants abrics deu tenir per poder tenir aquest tan singular i vistós? El podrà dur l’any vinent? El vendran? Quants en deuen haver fet? Perquè dissenyen abrics tan vistosos, divertits i desafiants si saben perfectament que costarà de vendre’ls?…
Quants abrics més hi havia a la botiga? Molts més. Quants van entretenir el pensament dels que passaven o van fer pensar amb la mateixa intensitat? Ja us ho dic: cap més.
Us preguntareu perquè us parlo d’un abric blau, i us diré que és per explicar-vos que són les diferències i les singularitats, les que fan avançar el món. Les idees contraposades a les nostres, les conductes curioses, les formes diferents de les habituals, les llengües d’arrels diverses que encurioseixen les nostres oïdes, les cultures que a vegades ens incomoden o les persones que criden l’atenció amb els seus vestits.
Tot allò que és diferent de la norma mou les idees, de la mateixa manera que la imatge que tenim dels abrics canvia després d’haver vist un abric blau.
