Un dia qualsevol és el nom de l’exposició fotogràfica de Manu Brabo, una exposició d’imatges dures, fetes sense teleobjectiu, fotografies de realitats diàries de les guerres del món. I quan parla d’aquesta exposició i del seu treball, diu que les fotografies mostren imatges molt dures i sobretot molt reals, que creu que han d’arribar a la gent perquè sapiguem que el dolor existeix i ho contraposa al fet que en les pel·lícules es mostren imatges molt més impactants i horroroses i la gent les accepta, les pot veure i les arriba a trivialitzar, creient que això no existeix a la realitat.
Coincideixo amb ell en el fet que, quan veiem en algunes sèries maltracte clar i evident, discussions entre caps i empleats o entre companys on es criden i es diuen coses molt gruixudes, o inclús arriben a les mans i després es comporten com si res no hagués passat, com si això fos normal, els teleespectadors acabem pensant que són fets sense importància. Anem normalitzant allò que no és normal.
Les persones no es recuperen fàcilment quan algú les tracta malament. Ni de broma!!! Les persones es traumatitzen, es deprimeixen, es fereixen emocionalment, canvia el caràcter i es perd la confiança en les persones i la il·lusió per la vida. On és això en aquestes sèries? Perquè hi ha series on les picabaralles altes de to són el fil argumental de tots els seus capítols i no es veu mai ningú que no ho pugui suportar, quan a la realitat ningú ho podria suportar.
Moltes sèries normalitzen coses terribles que ens van fent insensibles o ignorants de la realitat. Posem-nos a la pell dels protagonistes i mirem-les amb els ulls ben oberts, per què hi ha moltes escenes per qüestionar-nos.
