Escoltava aquest dia el dissenyador japonès, en Yohji Yamamoto, que deia que ell era una bona persona, molt amable i que sempre intentava no fer mal a altres persones, però que interiorment era una persona enfadada, molt enrabiada i que pensava amb freqüència: “deixeu-me en pau, marxeu!!”
És clar que tothom té una vida interior i una vida exterior, dues vides que poden anar en sintonia i assemblar-se o que, com li passa a Yohji Yamamoto, puguin ser diferents. Ell és un creador introvertit, però el que fa meravella a les persones i genera curiositat per ell com a persona, molt més enllà de l’interès per la seva roba. És un introvertit que la feina l’obliga a mostrar-se com extravertit, parlar molt, conèixer molta gent, contestar moltes preguntes, somriure, i un llarg etc. de conductes que no neixen del seu interior sinó que neixen del que sap què ha de fer. Pot adaptar-se a aquesta diferència, com la majoria de persones, però amb el conseqüent desgast interior.
Sentir que vols o necessites una cosa, i expressar-ne una altra, per exigència de la feina,o perquè saps que és el correcte, o pel bé de la família, o perquè no t’atreveixes a dir el que vols…és del tot normal. La qüestió és que, sigui quina sigui la raó de la diferència entre les dues vides, aquesta vida interior ha de ser escoltada, contemplada i ,si pot ser, impulsada cap al gaudi, perquè és una font de saviesa interna, que informa amb molta més precisió de la veritable essència del qui som i de les nostres necessitats reals.
Si donem més importància a la vida interior, sense renunciar a la vida exterior, ens sentim més coherents i gaudim de més serenitat.
