Ara que aquest confinament es va relaxant i podem retrobar-nos, tenim l’oportunitat de sentir com és de difícil la distància social. Experimentem sensacions estranyes, sensacions noves i contradictòries, sentides en el cos quan trobes inesperadament a un amic i el primer que sents és que el voldries abraçar, sí, llençar-te als seus braços, com si aquesta abraçada pogués sanar totes les necessitats afectuoses reprimides durant aquest maleït confinament. Però de forma immediata et ve la idea de: “No, no, no ho pots fer” al mateix temps que veus idèntica prohibició en el cos de l’altre. I comença a duo aquell gest interromput sobtadament que fa tirar enrere la passa iniciada, i també l’esquena i els braços que ja s’havien posat en marxa automàticament amb més delit de l’esperat.
Ok!!, recuperada la postura.
Aquesta postura recuperada i distant, s’inunda d’una subtil tristesa que enterbolirà per un instant l’alegria de veure’t.
Comença la conversa, on el que falta és el contacte, la paraula que sense contacte es converteix en tan sols informació.
Les sensacions corporals que indiquen que ens falta alguna cosa, van cridant dins d’un cos que respecta la distància: Toca-li el braç!! Abraça’m!! Està veient que li somric?? Em somriu?? No li agrada el què dic?? És suficient el què li ofereixo??….
Són moments en que t’adones de quanta força emocional té el cos, la pell, la gestualitat, i els llavis quan no parlen.
