Hola Cinèfils. Què us sembla si ens veiem aquest diumenge a les 6h de la tarda a Miralles i veiem SEIS DIAS CORRIENTES de la Neus Ballús? No sé si podrem riure una mica de la vida quotidiana però ho intentarem.
Anima’t a venir!!
T 669388447
Diumenge ens trobem a Miralles a les 6h de la tarda per veure Hierve de Philip Barantini. Tindrem un Stephen Graham que davant dels fogons ens farà viure la cuina en el seu punt més tens.
Anima’t i vine!! 669388447
Posted in Pel·lícules, Reflexions
Tagged cinema, Hierve, Philip Barantini, Stephen Graham
Us animeu a venir diumenge a les 18h a Miralles per veure OTRA RONDA de Thomas Vinterberg ? Segurament després ens haurem de pensar si beure cava o potser no. Truqueu per venir 669388447
Es poden establir rutines més enriquidores de presa de consciència, que la que explicava en Miki Núñez de la seva infantesa? Diu que la seva mare deia als dos germans que els cinc últims minuts abans d’anar a dormir els dediquessin a pensar què havia anat bé durant el dia, qui ho havia fet i com havia sigut.
Em va semblar una rutina que segur que arriba molt lluny en les seves pretensions: calma el pensament abans d’anar a dormir, et reconcilia amb les teves accions, nodreix la teva autoestima i incentiva conductes positives.
No es pot demanar més quan ets nen i potser tampoc es podria demanar més si la instauréssim en fer-nos grans.
Segurament hi ha dues maneres de portar l’enyorança de no poder estar a prop de qui estimes molt. Una, enfadant-te i queixant-te de la distància obligada, i una altra en la que no dius res però en la que sents que d’alguna manera alguna cosa a dins teu es va apagant.
La primera forma d’enyorança és com tenir un polvorí dins en el qual qualsevol espurna fa focs artificials, i la segona forma d’enyorança és com més secreta i desapercebuda, és com que de mica en mica i dissimuladament et vas omplint d’espera, de resistència, de paciència, però tot tenyit d’una tristesa aparentment invisible.
I finalment ha arribat el dia que et veig al cap del carrer i l’enyorança em surt a l’exterior… i t’abraço… i sento com tot aquest rebost d’esperança desborda inesperadament com l’escuma d’una copa, amb llàgrimes d’il·lusió, sanglots de descompressió del cor, i una necessitat immensa que no s’acabi mai aquesta sensació. Per fi t’abraço…
Ara que aquest confinament es va relaxant i podem retrobar-nos, tenim l’oportunitat de sentir com és de difícil la distància social. Experimentem sensacions estranyes, sensacions noves i contradictòries, sentides en el cos quan trobes inesperadament a un amic i el primer que sents és que el voldries abraçar, sí, llençar-te als seus braços, com si aquesta abraçada pogués sanar totes les necessitats afectuoses reprimides durant aquest maleït confinament. Però de forma immediata et ve la idea de: “No, no, no ho pots fer” al mateix temps que veus idèntica prohibició en el cos de l’altre. I comença a duo aquell gest interromput sobtadament que fa tirar enrere la passa iniciada, i també l’esquena i els braços que ja s’havien posat en marxa automàticament amb més delit de l’esperat.
Ok!!, recuperada la postura.
Aquesta postura recuperada i distant, s’inunda d’una subtil tristesa que enterbolirà per un instant l’alegria de veure’t.
Comença la conversa, on el que falta és el contacte, la paraula que sense contacte es converteix en tan sols informació.
Les sensacions corporals que indiquen que ens falta alguna cosa, van cridant dins d’un cos que respecta la distància: Toca-li el braç!! Abraça’m!! Està veient que li somric?? Em somriu?? No li agrada el què dic?? És suficient el què li ofereixo??….
Són moments en que t’adones de quanta força emocional té el cos, la pell, la gestualitat, i els llavis quan no parlen.
Posted in Experimenta, Reflexions
Tagged abraçada, aïllament, Confinament, distància social, EMDR, Emocions
I ara com ho farem per saber que és Sant Jordi si som a casa?
Si algun aprenentatge farem d’aquests dies de confinament, serà el d’adonar-nos de quanta imaginació podem arribar a desenvolupar quan ens ho proposem, així és que avui no pot ser menys.
Podeu enviar un poema a algú amic, o el fragment d’un text, una felicitació reenviada amb consciència o una cançó d’amor…
I també podem posar-nos unes gotetes de colònia, o una crema corporal….,seure tranquil·lament… tancar els ulls i imaginar…. Podem imaginar que és un dia assolellat… passejant entre flors, llibres i records…deixar entrar totes les sensacions que una respiració acolorida ens deixa arribar al cor…des de la vista…els ulls…l’oïda i l’olfacte…I entre una respiració de color rosat i una de color groc, anem imaginant tots els colors que pot tenir una flor, tots els colors que podríem veure en aquest passeig…i conduïts per aquesta olor tan present…imaginar el color del cel…el verd dels arbres….el vermell de les roses.. i els mil colors de les paraules escrites que avui els nostres ulls només poden imaginar.
Bon Sant Jordi 2020!!!
Després de tants dies de fer front a l’emergència primer organitzativa i després de salut, ja he aparegut!!! Uau!! feia dies que jo no tenia notícies de mi mateixa.
Hi ha una forma de ser habitual, o si més no, la que més reconeixem com nosaltres mateixos, que desapareix quan hem d’atendre emergències.
Qui ets i com ets cada dia quan obres els ulls?: Ets el que es fa l’agenda mental? La que està contenta perquè comença un nou dia? El que sent ansietat per la carrega laboral? El que observa si fa sol a través de la persiana i es connecta emocionalment en positiu o en negatiu segons què veu? El que sent que no es pot llevar?…
Bé, siguis el qui siguis normalment, és possible que hagis observat que aquests dies no estaves sent tu. Estaves en un altre estat, et despertaves pensant coses molt diferents de les que has anat pensant gairebé sempre. Aquest despertar tan desconegut, és degut al fet que estàs en un estat emocional de supervivència. L’estat de supervivència fa que actuem amb conductes diferents de les habituals, conductes per fer front a la incertesa, a la por, a la ràbia, a la frustració, a la inseguretat, i a un munt més de sensacions i emocions que estem experimentant aquests dies.
Com t’adonaràs que has fet l’adaptació i el sistema de supervivència ja s’està relaxant una mica o inclús s’està apagant? Quan tornis a aparèixer tu en el moment d’obrir els ulls.
Quan et lleves igual que abans, pensant de la mateixa manera i en temes molt semblants, és quan tornes a ser tu, és quan et reconeixes i saps que per fi has tornat.
Pot semblar estrany que us demani que busqueu tresors en aquestes circumstàncies tan incòmodes, però és que hi són. Un d’aquests tresors és prendre consciència de nosaltres mateixos.
Prendre consciència de qui som, és un tresor, i les pitjors circumstàncies són les que realment posen en evidència característiques personals que sovint estan amagades.
Tresors possibles a buscar: Com has fet per organitzar-te?, Què has prioritzat per sentir-te una mica més tranquil? La feina, el menjar, la família, la salut,…O en quin ordre aquestes coses t’han anat donant tranquil·litat? Què has fet per estar informat? O que has deixat de fer per estar saludablement informat? I com t’informaràs en el futur? Què estàs aprenent d’estar sola? Ara que és una obligació estar sol, estàs més acompanyada que mai? Estàs donant-li valor positiu a alguna cosa en el que no t’havies fixat abans? T’has muntat la millor xarxa social en la qual sentir intimitat verdadera?…Has començat a passar d’alguna cosa a la qual abans eres gairebé addicte? …
Fixa-t’hi!!!! Perquè hi ha tresors per descobrir que et faran saber qui ets.
Com se sap la distància justa entre acompanyar a algú i limitar-li els moviments? Quina és la distància adequada per estar i no interferir? Quanta distància s’ha de mantenir per no molestar des de la presència?
La distància és una percepció tan personal i subjectiva com qualsevol altre, per tant si no la preguntem o l’expressem és possible que no trobem l’adequada.
Intentar l’endevinació ens portarà a errors, i pretendre que altres imaginin la que necessitem ens portarà a la decepció.
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX