Galeria

APRENENT

Tots aprenem amb l’acció i de fet generalment allò que hem practicat no se’ns oblida fàcilment. Tenim dos arxius de memòria, el de la memòria verbal, on hi ha tot allò que està gravat en paraules i en pensaments, i un arxiu de memòria corporal on hi guardem tot allò que hem après amb l’acció, actuant i practicant. Tots dos funcionen coordinats, però com som éssers socials i ens agrada parlar-ho tot, expliquem les nostres accions fent que aquestes quedin memoritzades amb més detalls, això fa que  l’arxiu de la memòria corporal sigui més complet i alhora més potent tant per guardar la informació com per després conservar-la i també rememorar-la.

Aquest fet i alguns altres, expliquen perquè recordem molt més temps allò que ha passat a l’acció, que allò que simplement hem memoritzat a nivell de llenguatge. Recordem més temps com es va amb bicicleta, que molt del que vam aprendre a l’escola.

Recordeu com va ser aprendre a anar en bicicleta, en moto, en patins, en cotxe o amb esquis? Aquells primers moments robòtics en l’intent de controlar tot allò imprescindible perquè aquests vehicles ens obeïssin, aquests primers intents  formen part del període d’aprenentatge que se’n diu  incompetència conscient, és a dir que sabem perfectament que no en sabem de conduir aquests vehicles.

Desprès venen els moments en que els vehicles ja es mouen segons les nostres ordres, amb estirabots i ensopegades, però avancen, és un moment que requereix tota la nostra atenció, no podem pensar en res més, només vigilar un munt de variables específiques de cada vehicle: el semàfor, el vianant, el cotxe del davant l’embrague, la velocitat, en el cas de cotxes, bicicletes i motos, o l’inclinació corporal adequada, l’angle de la cunya, el paral.lelisme en el cas dels esquis. Aquest és el moment de la competència conscient, es a dir, que ja sabem que en sabem, això sí, encara en sabem molt poc i necessitem estar molt atents.

Desprès els vehicles ja avancen suau i fluidament, casi màgicament, hem après i automatitzat allò que fa falta per  tenir tot controlat harmònicament, per més dades que necessitem per conduir ja està tot coordinat, no hi ha por a oblidar res, i estem segurs de poder-ho controlar tot, tant segurs que no necessitem pensar-ho, el nostre cos i la nostra ment estant alineats per portar ells mateixos la conducció, és com si no fos necessari el raonament ni la nostra atenció, som  quasi perfectes. És el moment de la competència inconscient. Si algú ens pregunta com es coordina tot, li podem respondre que exactament no ho sabem, simplement passa. Tot el que sabem és que en sabem, però no sabem ben bé com.

Bé, ja tenim l’aprenentatge fet. Això és perfecte.

Però haver acabat un aprenentatge, és a dir tenir-ne un coneixement complet de qualsevol habilitat, té alguns  inconvenients, i és que l’excés de confiança moltes vegades ens fa cometre més errors que quan en sabem poc i estem amb tota l’atenció focalitzada. I un altre inconvenient encara pitjor és que porta a l’avorriment i aquest va directe al nostre sistema neurològic fent que les neurones no treballin i la memòria del que s’ha adquirit decaigui, és a dir que podríem començar a oblidar.

Què hem de fer llavors? Posar-nos reptes que posin a prova l’aprenentatge fet, millorant-lo, qüestionant-lo. Si us fixeu els aprenentatges basats en l’acció, com aquests dels que hem parlat, ja porten generalment a la millora continua. La mateixa acció porta a més acció, per una part perquè com ja hem dit la memòria corporal és més completa qe la verbal, i per una altra part perquè l’acció té un equivalent intern que és la producció d’un munt de substàncies químiques relacionades amb el plaer, que sempre ens motiva.

L’aprenentatge fet amb paraules també pot portar a la millora continua, però amb una menor probabilitat, i una motivació molt més baixa, perquè aquesta producció química és menor.

Per tant quan volem adquirir qualsevol habilitat hem de deixar de creure que simplement la hem d’ estudiar mentalment i prou. El que hem de fer és  practicar-la.

Quan una persona es prepara per una entrevista de treball, per exemple, pensa i pensa en quines són les preguntes que li faran, però no acostuma a respondre-se-les, diu: segur que em demanaran que em defineixi, però no intenta definir-se i explicar-ho en veu alta davant un mirall com si estès davant de l’entrevistador. Potser tampoc  no practica en una simulació de com serà trobar-se amb la persona que li farà les preguntes, com la saludarà, com es presentarà, on seurà i si podrà triar el lloc o l’entrevistador li demanarà que segui en un lloc determinat… Si fes tot això, i alguna cosa més, en la pràctica, és a dir deixant al cos que ho experimenti, la seva entrevista seria molt millor perquè el cos ja hauria experimentat la situació “entrevista de treball” i hauria tingut l’oportunitat de  passar per les diferents etapes de l’aprenentatge podent anar a l’entrevista en una situació de competència inconscient. És a dir que aniria amb màxima naturalitat a la que es pot arribar sabent, evidentment, que hi hauran variables que seran noves, que es tindran que afrontar per primera vegada.

Intentar posar tots els teus aprenentatges en memòria corporal, et dóna avantatges.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.