EL MODERNISME

Veien el documental del programa Sense ficció de TV3, titulat “El Modernisme, una història de destrucció” quedes desconcertat de veure com fa  molt pocs anys es va destruir una bona part del Patrimoni d’Art Modernista Català només perquè a alguns no els hi agradava. Per molts un fet desconegut, segurament perquè moltes vegades es visita el  patrimoni cultural propi com si ja el coneguéssim, anem per lliure mirem i marxem, i no ho fem com un turista que es fa acompanyar per un guia que li explica el que veu i el que no veu, en aquest cas perquè no hi és, doncs alguns van decidir enderrocar-ho.

Veure com queien aquelles cases modernistes em va fer qüestionar: Com es viu amb les crítiques ferotges i la destrucció de la teva obra, promoguda per coetanis teus de renom? Ja sé que això és antic, que ha passat a descobridors, científics, metges, artistes i a moltes persones que han estat visionaris de la seva època, avançats en pensaments i accions. Tot i així, jo insisteixo en la pregunta: Com ho fas per viure amb això?  Sents inseguretat i vergonya i acabes no gaudint de la teva obra, no treballant suficientment per donar-la a conèixer com es mereix, o pel contrari adoptes una posició de fermesa i et tornes un representant iracund o excèntric que intenta imposar-la sigui com sigui? De ben segur que hi ha més opcions intermèdies per viure amb això i, malauradament, totes elles influencien el treball artístic.

La creativitat té molt d’espontaneïtat, de vivència, de sensacions i poc de paraules i raonaments. L’enuig i la tristesa de veure la teva obra no només criticada sinó destruïda són emocions que per força han d’interferir amb les que donen lloc a la creació.

Treure-li valor a l’obra d’un altre i no tenint-ne prou, desfer-se’n, em porta a preguntar-me si no hi ha  molta prepotència per jutjar i massa poder per destruir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.