Un d’aquests dies, vaig veure una pel·lícula que m’havia passat per alt, Brooklyn, tot i que pensava que el seu punt fort seria parlar dels sentiments de les persones que emigren, em va sorprendre el paper de la seva protagonista, molt més ric que simplement el d’una jove emigrant. La protagonista és el dibuix perfecte de la persona complaent. La persona que diu que sí a tot.
La persona complaent és la que no sap dir que no, però com no sap que no ho sap dir, no té conflicte intern. No està enfadada per tenir dificultats per negar-se a allò que li proposen, perquè no es mira a sí mateixa, no sap què necessita o què vol. Està sempre orientada a l’estat emocional dels altres i en complaure’ls perquè aquests no se sentin malament.
El complaent té tanta necessitat de complaure que pot acceptar propostes contradictòries com en el cas de la protagonista, que es casa amb un home perquè aquest és bona persona i li demana, i posteriorment està a punt de comprometre’s amb un altre perquè com el veu il·lusionat, no sap dir-li que ja està casada.
Aquestes persones fan la vida que els altres marquen, només segueixen i són felices així. Sempre estan mirant als altres, si estan bé, elles estan bé.
Quin és el perill? Doncs que apareguin persones manipuladores a la seva vida, perquè llavors poden ser víctimes de greus abusos i manipulacions, i tot això sense ser-ne conscients.
La pregunta clau sempre és: I a tu què t’agrada? I tu què vols? I tu què necessites? I tu… Perquè a la vida no hi són, sempre estan els altres.
