Category Archives: Pel·lícules

Pel.lícula de Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière, divertida i interessant alhora. Sencilla de recursos i profunda d’expressió.  Directors i actors, aconsegueixen, amb un tema de conversa tan simple com pot ser posar el nom a un nadó, que veiem cinc estils de personalitat molt definits i com interactuen davant d’un conflicte quan estan junts.

Si mires els personatges veus, el que sempre intenta trobar el millor de cada situació i persona, i així no s’ha de posicionar, el que no es posa mai a la pell dels altres i per tant no els pot entendre, la que s’ho calla tot de fa temps i ho diu en el moment més inadequat i amb una intensitat fora de lloc, el que sempre s’agafa a les teories establertes que li donen seguretat a l’hora d’argumentar i defensa-se, la que s’ho mira tot des de la distància sense adonar-se que això mateix és el que la manté en la distància.

Si mires el que passa veus com cadascun d’ells, segons el seu estil,  redueix el conflicte quan aquest arriba a un nivell excessiu que podria portar a qüestionar-se si la relació val la pena.

Sens la temptació de pensar: Qui seria jo si estès en aquesta reunió? Podria ocupar el lloc d’algun altre dels personatges i comportar-me com ell?  Hi ha algun personatge que no puc ni entendre?  Desprès d’aquesta discussió trencaria la relació? Aquestes preguntes ens porten a una mirada interior que ens fa ser més tolerants amb nosaltres i amb els altres en benefici de la relació.  Alguns dirien que fer això és hipocresia, però jo crec que és un acte de valor.

Pel.lícula del director francès  Michel Leclerc, on podem veure com és la relació entre dues persones molt diferents entre elles. La part positiva d’aquests tipus de relació és la de poder viure la vida des d’un altre punt de vista mai contemplat, amb tota l’expectació i admiració que això comporta envers l’altre. La part negativa l’estrès i el desequilibri que comporta viure la vida, de sobta, des d’un altre prisma que no és el propi, estar fora de la zona de comoditat personal en la que tots ens instal.lem quan construïm la vida segons els nostres criteris.

Molts temes per reflexionar, exposats amb humor i només aparent trivialitat: Els secrets familiars, tant si es coneixen com si s’intueixen i el seu valor en la vida de les persones al llarg de diferents generacions. L’origen ètnic, el país de residència i el seu posicionament al món com a minories. La vergonya i el tabú col.lectiu fruit de la història. Com dignificar i donar valor a una feina a la que la protagonista es considera abocada com a conseqüència d’un abús infantil. L’altruisme personal que en imposar-se als altres es converteix en manipulació. La radicalitat política ….

Un regal d’estiu del cinema francès.

Dura i angoixant, alhora que conmovedora, és la pel·lícula Martha Marcy May Marlene de Sean Durkin. Magistral presentació de la vida interior d’una persona sotmesa als principis i valors imposats per una secta que la fa dubtar dels seus propis i que col·lisiona en la seva ment en el moment en que fuig i torna a contactar amb la vida lliure. Flaixos en imatges o en sons que apareixen intrusivament en el seu pensament, al·lerta i vigilància continua, dissociació imprevisible entre el passat i el present tan pròxims i alhora tan separats, ràbia, ira, tristesa, confusió, apatia, regressió a postures i accions infantils, i un llarg etc. de símptomes d’Estrès Postraumàtic. Aquests són alguns, molts o tots els símptomes que pateixen les persones víctimes de maltractaments físics i/o psicològics.

La  confusió mental de la protagonista i la dels qui l’envolten i no entenen res del que li passa se sent des de la sala del cinema en tota la seva cruesa, entres en una sensació d’inquietut que et fa estar expectant fins al final. Excel.lent treball.

Steve McQueen en la pel·lícula Shame, crea un excel.lent retrat de qui pateix una adicció sexual (Michael Fassbender) i de qui viu amb un transtorn límit de la personalitat (Carey Mulligan). Segurament no es pot afegir res més a aquests personatges per fer-los més purs.

Poden tenir algun grau de control sobre el seu comportament? Viuen tot el temps intentant controlar els seus impulsos? Poden viure a estones preocupats per aquestes necessitats imperioses i a estones ocupats en les seves tasques quotidianes? Quant temps mental ocupa aquest desequilibri i l’intent de controlar-lo?

 Jo em quedo amb el que ella li diu “NO SOMOS MALOS, SOLO VENIMOS DE UN LUGAR MALO”. S’ha de viure tota la vida amb la influència d’aquest lloc dolent que respresenta un passat o una infància traumàtica?  Posant el punt de mira en aquest lloc, un pot començar a qüestionar-se la creença de si és realment una persona dolenta,  i començant per l’acceptació dirigir-se cap a la compasió i la comprensió que mereix tot supervivent de llocs dolents.

 En veure Drive, la películ·la de Nicolas Winding Refn i observar el perfil de personalitat del protagonista Ryan Gosling , no puc menys que preguntar-me un cop més, si les persones  es poden classificar en bones i dolentes, si aquesta classificació es mantindria estable fossin quines fossin les circumstàncies amb les que ens haguéssim d’enfrontar. Es pot ser el bo, tenir bons o molt bons sentiments envers als altres  i a lhora ser molt dolent? El més dolent? Només hem de tenir l’oportunitat necessària per poder ser els pitjors?