Category Archives: Pel·lícules

La pel·lícula 360: juego de destinos de Fernando Meirelles,  és una pel·lícula que parla de cruïlles de camins i de decisions, i tot i que no surts entusiasmat de la sala, si que permet reflexionar sobre el que decidim quan a la vida ens trobem en una cruïlla i de quantes oportunitats tenim o de quines són les millors.

Com se sap quina és la millor elecció en una cruïlla? Una noia que és rebutjada per un noi es pot sentir molt ferida i menyspreada, i pensar que ha escollit molt malament. A la vida real segurament ella creuria aquesta versió, però la pel·lícula permet veure que en realitat ella ignora la bona sort que té en ser rebutjada, doncs el noi en qüestió és un violador. Per altra banda el noi també està en una cruïlla absolutament real on posar a prova la seva rehabilitació constituint una oportunitat potser única.

La pel·lícula també permet veure que davant una cruïlla tu prens una decisió, però també hi ha una altra persona que en pren una altra, en la mateixa direcció que la teva o en la contraria, i que aquest fet que no podem controlar té una influència clara sobre els resultats. En l’exemple anterior, el noi pren una decisió en contra de la d’ella. Ella tria si li proposa o no anar amb ella, i ell tria entre deixar-se portar o no pels seus impulsos. Les cruïlles, doncs, no sempre les resolem nosaltres sols.

Si el resultat del que escollim no és el que esperem, ho valorem com negatiu i gairebé mai pensem que negatiu és, potser, el millor que ens pot passar.

Aquesta pel·lícula del director danès Ole Christian Madsen és d’aquelles que mentre la veus penses que nedes per la superfície del mar en calma, de tan lleugera com és, però que quan acaba estàs convençut d’haver estat bussejant per les profunditats de la vida quotidiana.

Veiem diferents tipus de relacions i de com aquestes es generen, evolucionen i acaben o es transformen. I amb el que em quedo és amb com es poden transformar o com s’han de transformar per poder  tancar un període de vida i passar a un altre d’una forma sana. En el moment en que el protagonista fa el brindis  per la boda de la seva exdona li diu que recorda i li agraeix  allò bo que va existir. Finalment entén que per poder-se separar a nivell emocional, requisit indispensable per prosseguir amb una vida plena desprès de la separació, necessites admetre i valorar l’amor que va existir com un sentiment que seguirà compartint-se.

Les relacions són per sempre,  no es poden esborrar, tot el que podem fer és transformar-les.

Emotiva pel·lícula  de Sergio Castellitto Volver a nacer, amb la dosis justa de drama i amb un grau d’intensitat que obliga a respirar fons.

M’agraden les pel·lícules on els personatges parlen amb els ulls, amb els gestos, on les paraules gairebé estan de més, i aquesta és una d’elles.

Les guerres amb armes de foc fan estralls sobre les persones, però no només les guerres amb armes de foc són cruentes. Les guerres familiars també ho són, perquè tot i estar fetes de paraules, crits i insults, que no obliguen a anar a l’hospital, si que fan dels nens que les viuen éssers amb personalitats ferides, malmesos en el seu interior. A la pel·lícula hi ha aquest nen, l’optimista desmesurat que ho és no per elecció, sinó perque a la seva infància es va veure obligat continuament a pensar, des de dins d’un armari, en algo molt bonic per no escoltar ni veure res del que passava a diari entre els seus pares.

I què dir de les guerres que provoquen les mans de les persones, que no se si mereixen dir-se així, perquè les mans si que les dirigeixes a voluntat, i la violació i la tortura no les infligeix un rifle. A Volver a nacer també hi ha un personatge amb un paper molt i molt curt, però potser un dels més importants en aquesta història tan real, aquell que en veure aquestes atrocitats s’atreveix a  dir: “m’avergonyeixo de pertànyer a la raça humana”. Aixó només ho pot dir aquell que realment és capaç de sentir el dolor  alié i fer-se’n responsable.

Quina responsabilitat pots tenir sobre un fet en el que tu no ho has participat? Doncs simplement la que neix per empatia i que fa que et sentis menys humà, en veure que algú altre, que aparentment és com tu, ha comés un acte imperdonable contra un altre ésser humà.

Hi hauria molt més a parlar perquè en aquesta pel·lícula hi han molts més temes íntims i personals només esbossats, però és un bon començament.

Fantàstica pel·lícula.

Pel.lícula de  Michael Haneke amb l’excel·lent interpretació per part de Jean-Louis Trintignant y Emmanuelle Riva de la vida d’una parella d’ancians quan ella emmalalteix irreversiblement.

La pel·lícula es fa molt llarga de veure, efecte que potser és buscat intencionadament perquè l’espectador es faci una idea de quan llarga és la vida quan, la vida mateixa  ja t’ha abandonat i tot i així, estàs obligat a seguir respirant.

Angoixa i tristesa per un igual es pot sentir quan entres en aquest drama, i aquest encara és dolç, comparat amb molts d’altres que es produeixen en infinitat de llars quan un envelleix amb una greu malaltia i l’altre és el cuidador. Si hi vas de visita et preocupes, però si hi vius t’esgotes.

Si només respires i tota la resta t’està negat, es compta com temps de vida? De quina vida? L’amor s’ha d’arribar a esgotar fins el punt de convertir-se en desesperació? Quina llàstima.

TOC TOC, obra teatral, retrat real, tot i que portat l‘extrem per poder riure, del que suporten les persones amb un Trastorn Obsessiu Compulsiu, o el que és el mateix un TOC.

El fet de posar juntes en una sala d’espera d’un prestigiòs psiquiatre, sis persones que pateixen sis tipus diferents de simptomatologies obsessiu-compulsives, permet  riure i sense patir massa, mirar de cara una patologia força invalidant.

Tots els simptomes de TOC no són iguals i tampoc la seva intensitat, però aquí es veuen alguns dels més coneguts: el que necessita comprovar-ho tot per por d’una catàstrofe, el que necessita repetir el que diu un nombre determinat de vegades, el que necessita netejar per no contaminar-se, el que necessita simetria i no pot aixafar ratlles, el que necessita comptar-ho tot continuament, i el que necessita dir paraules obscenes o disbarats. La paruala necessitar és important, doncs aquestes persones el que si tenen en comú és un altíssim grau d’ansietat que calmen, aparentment, amb el compliment d’aquestes necessitats convertides en encotillats rituals, sense els quals creuen  no poder viure.

A l’obra també es representa, amb molt humor temes tant seriosos com: l’esforç que aquestes persones fan per lliurar-se de l’esclavatge d’aquests rituals, la dificultat que tenen les persones per posar-se a la pell de l’altre i entendre perquè no poden deixar de fer el que fan, i l’efecte que tenen les situacions noves i imprevistes.

Sensacional obra i posada en escena. Felicitats al seu autor Laurent Baffie, al director Esteve Ferrer  i a l’autor de la versió espanyola Julian Quintanilla, també als actors que han tingut la sort de representar aquests papers, convertint-se així en els privilegiats que ho poden entendre des de la vivència personal sense ser-ne esclaus,  i per sobre de tot, un desig encoratjador per les persones que tenen TOC.