Veure com es comporta algú ens fa deduir ràpidament com és i qui és, fent un judici ràpid que encaixa amb el que nosaltres creiem i sabem de forma general. El problema d’aquest sistema intuïtiu i gairebé instantani de classificar a les persones és que no ens permet conèixer gairebé res de nou, ni de l’altre ni de nosaltres. A l’altre no el coneixerem, total per què? Si ja sabem com és, oi? I nosaltres no ens qüestionarem res, actuarem tot el temps amb allò de: “si ja ho deia jo, que era un…”
Què passa si em dono un temps per estar amb aquesta persona i comprendre? Què passarà si entenc com fa determinades coses i el motiu pel qual les fa?
Suposem que jo sóc una persona molt esportista, que m’agrada qualsevol esport i que m’apunto a qualsevol activitat d’aquest tipus, és fàcil que cregui que fer esport és molt sa i que és absolutament necessari que tothom en faci. Em presenten a algú que, ves per on, no fa esport, mai, gens, i automàticament jo puc pensar coses com: no té força de voluntat, és un gandul, segur que no té ni idea dels beneficis de l’esport, no es cuida,… i un llarg etc, creences automatitzades que em faran classificar a aquesta persona. Jo em quedaré tan ampla, com si tot el que he pensat fos cert i l’altre haurà quedat classificat en una casella determinada i inamovible del meu cervell que diu: no m’interessa o no val la pena conèixe’l o vés a saber què. Si seguim amb l’exemple i imaginem que tenim la gran sort que hem de conviure amb aquesta persona, resulta que potser ens explica que era un gran esportista que es va lesionar greument i no en parla mai, o que el seu pare va morir en una carrera o que fer esport el fa sentir-se marejat un parell d’hores, o que…
Ell serà el mateix, però nosaltres no. Nosaltres a l’adonar-nos que la història de cada persona és única i val la pena coneixer-la , tindrem una ment més oberta, més tolerant i més rica.
Comprendre sempre ens fa canviar.
