Abans tot era Compromís. En allò que t’havies compromès amb la teva parella havies de tirar endavant i treballar de valent perquè es complís. Qualsevol desviament del projecte per part d’un dels dos implicava que l’altre s’havia d’adaptar i sacrificar. Abans, un cop t’havies compromès tot era plural: nosaltres, el nostre projecte, els nostres interessos, les nostres carreres, …
Avui tot és Condicional. En allò que ens comprometem ja li donem un temps de duració, generalment el temps que duren les coincidències, donant per fet que res no és per sempre. Quan partim de la idea que res no és per sempre, el compromís es dilueix i l’esforç per tirar-ho endavant també. Tant és així que el més mínim desviament del projecte per part d’un dels dos motiva la separació, emparats en el respecte per les necessitats de l’altre o les d’ un mateix. Ara, un cop ens hem compromès tot segueix sent singular: tu, jo, el teu interès i el meu interès, el meu projecte de vida i el teu, …
El condicional és el temps verbal d’allò que pot passar si les condicions ho permeten. És el temps verbal que ens obliga a no esforçar-nos gaire, no fos cas que les coses no vagin bé.
