Sovint trobem persones ansioses o que ploren amb poca cosa o que riuen amb facilitat, però hi ha un altre tipus de persones, les que percebem com neutres, persones que no expressen emocions o si ho fan, sempre són emocions de, res és suficientment bo.
No tots sentim les emocions amb la mateixa intensitat i hi ha persones que mai senten una emoció per sobre d’una altra, tot el seu món emocional és neutre i gris, com apagat. Aquestes persones són les que sempre s’avorreixen, les que tot el temps estan en un estat baix d’interès. Sembla que s’engresquen amb un projecte i el comencen amb entusiasme, però aquesta il·lusió s’esvaeix en poc temps. En comencen un altre pensant que aquest serà el definitiu, fan plans d’acció perquè res no falli i no saben com deixen d’estar motivats ràpidament. Són aquelles persones que sempre veuen inconvenients a tot, però no grans inconvenients que els fan enfadar, sinó més aviat com una intuïció que res no serà suficientment bo.
D’aquest estat en diem distímia, o depressió lleu i persistent o descontent crònic.
Quina és la característica més visible d’aquestes persones? A més a més de que les veiem apagades i apàtiques, són les que sempre abandonen, les que deixen les coses sense acabar, les que no poden continuar, les que no poden començar o les que aparentment no s’esforcen prou. Les seves emocions estan debilitades.
I quina solució hi ha? Doncs la solució està en el temps. El temps que es necessita per poder estar atents a tot allò que se sent. Donar-se temps per sentir, donar-se temps per anomenar l’emoció amb tots els matisos possibles i per últim donar-se temps per expressar, mostrar o dir.
El temps d’atenció permet que totes les emocions es facin conscients, obrint-se un ventall cada cop més ampli d’emocions, des de les que produeixen malestar fins a les que produeixen plaer.
Cal entrenar-se, perquè l’emoció és el que dóna color a la vida.
