Havia vist fotografies d’avantpassats on veia sempre rostres seriosos, gairebé tristos, arrenglerats amb tossuderia. L’home dempeus amb una ma damunt la seva dona asseguda en una cadira i els fills al costat repentinats i formals.
Jo ja vaig ser protagonista de fotografies que a més a més d’haver incorporat el color també gaudien de la rialla i del moviment, els jocs i les activitats esportives. En aquestes fotos algú deia: Va poseu-vos que farem una foto!!! i tothom reia i deia Lluiiiiis, i intentaves sortir amb la teva millor cara.
I això que semblava molt millor representació de la vida, també està canviant. Us heu fixat com ens fotografiem? Perque ara ja no necessitem que ningú ens avisi de posar-nos bé, ja ens ho podem fer sols. I, què fem? O millor dit: Què fan? Perque jo encara em faig les fotos com abans. Exacte, ara fan “Murritos”. Ara es fan gestos insinuants, gestos sensuals, gestos que informen al qui veu les imatges, de : sóc aquí i sóc molt interessant, em vols conèixer?
Les fotografies sempre parlen.
