Quan algú important desapareix de la teva vida o amenaça de fer-ho, et pots trobar fent les coses més increïbles per tal que no marxi, que no s’allunyi de tu.
Pots arribar a faltar a la feina per estar amb ell, pots emprendre llargs viatges per seguir les seves passes, pots gastar tots els teus estalvis perquè ell no té diners, pots deixar els teus amics perquè no li agraden… Acabes convertint la teva vida en una espècie d’homenatge continuat a una persona a la qual creus que estàs ajudant. Vius convençut que si s’allunya de tu, és perquè té dificultats i el comences a veure com una persona amb necessitats especials que només tu pots solucionar. No et qüestiones res més. L’obsessió perquè ell estigui bé i per tant no s’allunyi de tu augmenta cada dia i es consolida com una forma de viure, sense adonar-te que el que realment està passant és que no podries suportar la seva absència i això és el que estàs intentant evitar.
Sentir l’absència d’algú és una emoció intensa i molt desagradable que genera la sensació que no es podrà tolerar, que de cap manera es podrà resistir. En el moment en què s’experimenta només una miqueta d’aquesta emoció de l’absència de l’altre ja es posen en marxa automàticament tots els mecanismes coneguts per deixar-la de sentir. És per no sentir-la que ens podem abocar a una relació basada a donar-ho tot a l’altre. La possibilitat de sentir malestar fa que desviem l’atenció fixant-nos en el malestar de l’altre i fugint del propi.
Preferim pensar que tot ho fem per l’altre quan, en realitat, en la majoria de les ocasions ho fem per nosaltres, per preservar el nostre benestar.
