Quantes vegades podem escoltar quan algú diu: “estic molt enrabiat, m’acaben d’acomiadar“, hi ha algú altre que respon: “no home no, no t’enrabiïs que això serà una nova oportunitat”. Aquesta frase d’ànim que es diu amb la millor de les intencions per consolar a l’enrabiat, en realitat és una negació de l’emoció sentida.
Sentir-nos malament és normal i necessari.
És normal estar empipats si ens han acomiadat, tristos si ens han donat una mala noticia, desesperats si patim una greu malaltia o angoixats si estem esperant els resultats d’unes proves importants…
Ens hem de sentir bé amb tot això? No podem sentir-nos ni una mica malament? Tot el que ens fa mal s’acaba convertint en una oportunitat? Segurament amb el temps i les nostres fortaleses activades sí. Però creure que això és el primer que passarà és una temeritat i una falta d’acceptació dels nostres sentiments.
El nostre malestar davant les dificultats de la vida és un indicador intern molt valuós. El dolor, la tristesa, la por, ens permeten sentir la importància de la pèrdua o la magnitud d’un perill. Ens hem de concedir a nosaltres mateixos i també els altres ens han de condecir un temps de malestar.
No és negant-nos el malestar que ens fem forts, sinó que ens fem forts acceptant-lo.
