Aquesta setmana he tingut la sort de veure amb pocs dies de diferència dues pel.lícules que parlen de regulació emocional i que es trobarien una a l’extrem totalment oposat de l’altre. Malgrat que són diferents, les dues tenen en comú el que les fa magistrals i és que aconsegueixen que l’espectador es mantingui tot el temps en la situació emocional que cadascuna d’elles utilitza com argument.
Eva, pel·lícula de Kike Maillo, emesa per la 2 amb un argument basat en la construcció de robots humanitzats. Gèlida. Paisatges nevats, glaçats, freds i personatges sempre en el llindar entre el que és humà i el que és robot. Humans que semblen robots i robots que semblen humans. Hi ha tot el temps una por estranya a l’excés emocional tant del riure com de l’agressivitat. I jo em pregunto… L’emoció que expressarà un robot, tindrà tot els matisos que te una emoció humana sentida en el precís moment de la interacció? Aconseguiran recollir l’essència d’aquest instant i posar-li a un robot? Regular amb un botó l’expressió emocional d’un robot, com passa a la pel·lícula, farà que puguem sentir-nos estimats per ells?
Agosto, de John Wells, pel·lícula cinematogràfica antítesi absoluta de l’anterior. Disbauxa emocional. L’emotivitat dels humans sense filtrar. Riures i plors, elogis i crítiques sacsejats en una mateixa coctelera i servits en vas gran i sense gel. Com espectador surts demanant una treva , una estona de no veure ningú, ni sentir res, perquè tot el temps és una exaltació de la desregulació emocional, de la no contenció. És el retrat perfecte de persones que no saben calmar-se, consolar-se, tranquil·litzar-se i evidentment si no han après a proveir-se d’aquests actes amorosos a si mateixos, tampoc no ho han sabut transmetre als seus fills, que entren sense remei en els mateixos estats.
Fantàstiques les dues perquè et permeten emocionar-te de la mateixa manera que els seus personatges.
