És tan difícil parlar de la mort…, sobretot quan una persona està a punt de morir. Tan difícil que normalment no se’n parla. S’intenta evadir el tema, dient coses com “no home no, no hi pensis ara en aquestes coses …” o distreure a la persona amb temes trivials o alegres. I la persona que va a morir queda sola amb el seu pensament, els seus dubtes o la seva por, sense poder-ho compartir, malgrat estar envoltat de persones estimades.
Us posaré un exemple que he extret d’un diari on parlaven de Leonard Cohen i que m’ha semblat molt bonic. Diu que Leonard Cohen havia dit no fa gaires dies, en una entrevista, aquesta frase: “Estic preparat per morir”. I que va passar? Doncs que la frase va fer la volta al món. I que va fer ell? Segurament molt conscient de la por, de la pena o de la preocupació de tots els seus seguidors en una següent entrevista els va calmar a tots dient: “que es posava dramàtic de tant en tant…i que pensava viure 120 anys”
És bonic de debò el que va fer, ell, que és el que tenia una clara sensació que arribava el seu final va decidir carregar amb la tristesa de tots els seus fans…, i tots alleujats!!! Si no parlem de la mort, potser no es produirà.
Només espero que en uns moments tan estranys com deuen ser els de sentir que ja és el teu moment de morir, algú pogués escoltar-lo, encara que fos entre llàgrimes, que és com s’escolten aquestes coses.
