Galeria

MICHAEL NYMANN I LA COMPETÈNCIA SENSORIAL

Fa uns dies els meus ulls i la meva oïda van entrar en competència entre ells, lluitaven per veure qui tenia més poder i s’erigia com l’òrgan dominant.

Vaig assistir a un fantàstic concert de piano de Michael Nymann, amb la sorpresa que el muntatge consistia en la projecció d’una sèrie d’imatges que en teoria enriquien la interpretació al piano, i dic en teoria perquè a mi no m’ho va semblar. En poca estona de mirar i escoltar vaig començar a sentir-me malament, amb una barreja d’emocions entre tristesa, desassosseg i una clara sensació de necessitar esbufegar, i alhora m’adonava que no podia escoltar la música tot i que percebia els sons que m’arribaven a l’orella no la podia gaudir. Què estava passant? Vaig tancar els ulls i les notes del piano van començar a sonar amb força, no només les podia percebre sinó que les podia sentir i canviaven el meu estat emocional podia sentir il·lusió, alegria, una espècie de ressonància amb les melodies que escoltava.

El sentit de la vista i de l’oïda havien estat competint i m’havien fet sentir dividida entre el que veia i el que escoltava, i la vista anava guanyant fins que vaig ser conscient que alguna cosa no anava bé. Les imatges que estaven projectant eren molt repetitives, un mateix moment passat moltes vegades i a càmera molt lenta i presentaven persones molt desvalgudes i paisatges buits, sense moviment, gairebé sense vida.

Ara em pregunto si, com diu la Programació Neurolingüística, això és el que li hauria passat a qualsevol persona que fos més visual que auditiva i per aquest motiu estava donant més importància a les imatges que als sons. O potser era el to emocional desagradable de les imatges el que feia que no pogués escoltar. Potser hi ha altres explicacions però el que està clar és que els ulls dirigien l’atenció.

Volia aprofitar l’experiència d’aquesta competició sensorial per escriure sobre quelcom més important que és adonar-se de quina és l’activitat mental que s’està produint dins nostre en un moment donat. Ser capaç de prestar atenció al que passa al nostre interior és el que s’anomena Mindsight o Teoria de la Ment. Fer-se conscient de l’activitat mental és el que ens permet fer canvis. Conèixer aquesta activitat interna facilita que fem les modificacions necessàries perquè les nostres experiències siguin més enriquidores i potents, en el cas del concert, aquest canvi, podia ser una acció tan senzilla com tancar els ulls. Sense haver-ne estat conscient en sortir hauria dit que el concert no m’havia agradat i hauria sigut una llàstima.

Hi ha altres experiències similars on un pot sentir-se dividit sensorialment: Una persona va de compres acompanyada i s’adona que no pot prestar atenció a tot allò que veu perquè està escoltant. O un nen que entén i memoritza tot el que el seu mestre explica però no pot consolidar allò que veu a la pissarra. Les persones que van al museu i si agafen una audioguia, diuen no haver gaudit de la visita tot el que esperaven o que amb el temps no recorden el que van veure però si les explicacions. La persona que condueix acompanyat i quan arriba al lloc de destí no recorda res del que s’ha parlat a l’interior del seu vehicle…

Ser conscients d’aquestes activacions explica perquè hi ha persones que prefereixen anar a comprar soles, nens que prefereixen la història per sobre de les matemàtiques, persones que aturen l’audioguia per mirar o que necessiten l’explicació per rememorar el que han vist, o persones que prefereixen no conduir quan van en grup… És l’adaptació que fem de forma automàtica a les nostres dominàncies sensorials.

És normal que els òrgans sensorials variïn la seva dominància segons l’acció que fem i l’interès que hi tenim, però la sensació de divisió interna, d’estar-se perdent alguna cosa, arriba quan algun d’ells sembla no actuar.

Si en algun moment et sents malament, atura’t, presta atenció a l’activitat de la teva ment i proposa’t un canvi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.