MIRANT AL PASSAT

Quan en teràpia mirem les escenes del passat no és pas per intentar canviar-lo o per buscar culpables, no. Mirem al passat  buscant el nen que vam ser i les situacions per les quals vam passar, amb l’interès de reconèixer-nos. Reconèixer-nos en la nostra tenacitat per suportar un maltracte dels nostres companys d’escola, en la valentia exhibida per defensar el nostre punt de vista davant d’algun adult autoritari, en la nostra paciència per suportar  una excessiva i primerenca tasca de cuidadors d’adults irresponsables o negligents, per la nostra resistència silenciosa davant d’un abús, per una ira expressada desmesuradament davant  la mort d’un ésser estimat, per haver estat agressius amb nosaltres mateixos o amb els altres, mentre intentàvem fugir del dolor de creure’ns defectuosos…

Mirarem al passat des del present, fins a poder sentir que vam fer el que vam poder. Si hagués estat a les nostres mans fer-ho millor així ho hauriem fet, i això no ha d’enterbolir mai el valor del que vam fer.

Sanar una situació del nostre passat que encara avui ens desborda emocionalment, consisteix a sentir el reconeixement que no vam tenir. Quan arribem a aquest reconeixement, el passat ocuparà el seu lloc en la nostra biografia, i les seves emocions deixaran d’estar presents. Sabrem el que va passar però ja no en serem víctimes sinó supervivents i la majoria de vegades herois.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.