Aquests dies un Home cridava la seva ràbia i indefensió davant l’esfereïdora matança de dones i nens d’un camp de refugiats, conseqüència d’un bombardeig. Va queixar-se de moltes coses, sobretot de les que fan les persones. Ens va preguntar de forma clara i directament a la cara, en moltes ocasions: On sou els que…? On sou? On sou?
Les persones venim al món amb circuits integrats de confiança absoluta en els humans. Per aquest motiu el pitjor que podem sentir és que aquests ens facin mal. Ens resulta molt difícil de creure que les persones puguin fer mal a altres persones.
Això és el que ell cridava i aquesta és la pitjor pregunta que com a persones se’ns pot fer: ON SOU?
I no val pensar que nosaltres no faríem mai una barbàrie com aquella. És clar que no ho faríem. Però on som quan una mare maltracta al seu fill? On som quan un marit pega a la seva dona? On som quan els nens són assetjats a l’escola? On som quan els avis són abandonats? On som quan els companys de feina pateixen situacions d’indiferència? On som quan…?
Per la nostra biologia, tots som una mica responsables del benestar dels altres i per això ens hauríem de preguntar amb freqüència: ON SOM?
