TERRITORI PERSONAL

Segons Maslow les tres necessitats bàsiques són el territori, el menjar i el sexe, vol dir que l’home no sent la necessitat de buscar altres coses fins que té cobertes aquestes necessitats. Podríem pensar que un cop les hem aconseguit, és a dir, que tenim casa, parella i menjar ja no ens preocupem més. Però és ben al contrari, són necessitats que vigilem tot el temps perquè són fisiològiques, i per tant vitals,  per aquesta raó tot i tenir-les aparentment cobertes sempre generen la comprovació de que es tenen i també la necessitat d’augmentar-les.

Si pensem en el territori, per exemple, no hem de veure-ho només com la possessió d’una casa, territori també és tota activitat que fem amb interès personal i on ens sentim realitzats, allò que definim com el nostre espai, també és territori el grup d’amistat que freqüentem per interessos culturals o d’oci, també és territori les nostres costums o manies.  Sabem que és el nostre territori perquè quan algú ens proposa de compartir-lo o canviar-lo no ens agrada, pensem que ens coartarà la llibertat de ser qui som, que haurem de comportar-nos diferent o que ens desplaçarà del nostre lloc.

A l’inici d’una relació de parella, dues necessitats bàsiques es posen en moviment alhora, la de tenir parella que ens proporcionarà sexe i la de mantenir el territori. Si es passa per alt la importància que tenen les particularitats que cadascú  considera com a personals i irrenunciables, pensant que són nimietats, serà  impossible una bona relació. Es dispararà una alarma que dirigirà tota l’atenció sobre el manteniment del territori fent inclús exagerada la necessitat d’aquest.

De les tres necessitats bàsiques potser la de territori és la més bàsica i si aquesta trontolla, ens sentim vitalment incòmodes.

 

MORIR SOLS

Fa pocs dies en sentir la notícia de la mort d’una actriu em va semblar que per primera vegada s’anunciava un detall diferent dels habituals: havia mort sola. No se si era necessari matisar això o si pertany a la seva intimitat i no ens calia saber-ho, però tot i així, em va venir al cap automàticament una pregunta:  No l’estimava ningú?  Espero que no sigui així i que aquesta associació d’idees morir sol és igual a no ser estimat, no sigui certa, però suposo que hauríem de fer alguna reflexió al respecte i pensar que potser és el preu que haurem de pagar tots plegats per aquest individualisme tan de moda de la nostra societat. Jo, jo i primer jo. No tenim temps per res ni per ningú, tot el temps el necessitem per les nostres coses, que no ens entretinguin amb futilitats, tenim l’agenda plena.

Doncs, si volem viure sols, potser ens haurem de fer a la idea que també haurem de morir sols.

VOLVER A NACER

Emotiva pel·lícula  de Sergio Castellitto Volver a nacer, amb la dosis justa de drama i amb un grau d’intensitat que obliga a respirar fons.

M’agraden les pel·lícules on els personatges parlen amb els ulls, amb els gestos, on les paraules gairebé estan de més, i aquesta és una d’elles.

Les guerres amb armes de foc fan estralls sobre les persones, però no només les guerres amb armes de foc són cruentes. Les guerres familiars també ho són, perquè tot i estar fetes de paraules, crits i insults, que no obliguen a anar a l’hospital, si que fan dels nens que les viuen éssers amb personalitats ferides, malmesos en el seu interior. A la pel·lícula hi ha aquest nen, l’optimista desmesurat que ho és no per elecció, sinó perque a la seva infància es va veure obligat continuament a pensar, des de dins d’un armari, en algo molt bonic per no escoltar ni veure res del que passava a diari entre els seus pares.

I què dir de les guerres que provoquen les mans de les persones, que no se si mereixen dir-se així, perquè les mans si que les dirigeixes a voluntat, i la violació i la tortura no les infligeix un rifle. A Volver a nacer també hi ha un personatge amb un paper molt i molt curt, però potser un dels més importants en aquesta història tan real, aquell que en veure aquestes atrocitats s’atreveix a  dir: “m’avergonyeixo de pertànyer a la raça humana”. Aixó només ho pot dir aquell que realment és capaç de sentir el dolor  alié i fer-se’n responsable.

Quina responsabilitat pots tenir sobre un fet en el que tu no ho has participat? Doncs simplement la que neix per empatia i que fa que et sentis menys humà, en veure que algú altre, que aparentment és com tu, ha comés un acte imperdonable contra un altre ésser humà.

Hi hauria molt més a parlar perquè en aquesta pel·lícula hi han molts més temes íntims i personals només esbossats, però és un bon començament.

Fantàstica pel·lícula.

CONVALESCÈNCIA

La convalescència, aquell temps compartit entre la malaltia i la salut que t’obliga a fer-te responsable de la teva actuació, permetent accelerar o frenar el procés de recuperació.

Quan estas convalescent d’una simple operació o d’una malaltia pròpia de la temporada, t’adones de quan de voluble i obsessiu pot ser el dilema entre el deixar-te anar, abandonar-te al dolor de l’ànima o del cos, recollir-te amb tu mateix i d’altra banda  la necessitat d’esforçar-te per sanar, medicar-te, caminar, esforçar-te en fer tot allò que necessites per recuperar-te a tota velocitat.

Què et sana abans el respectar el ritme que sents que tu necessites,  o el forçar el cos perquè s’adapti a allò que s’espera d’ell i que es decideix per una estadística completada amb un numero determinat de casos que no saps que tenen en comú amb tu?

Crec que el que et sana abans és enyorar els dies en que et trobes bé, estas fantàstic, i et mous en llibertat.

Intentar que la ment no estigui tot el temps debatent-se entre dues alternatives: esforçar-se/deixar-se anar, i fer que se centri en recrear els dies que estas bé. Quan penses en els dies bons, el que fas, el que sents, el que va passant, tant si són passats com si són futurs, la ment s’orienta cap a aquest estat i el busca, facilitant la curació a un ritme adequat perquè és un ritme interior i personal.

Galeria

DONAR-HO TOT

Dóna als teus fills tot el que puguis perquè facin alguna cosa, però no tant com perquè no facin res. És una frase que parla de límits, i no dels límits que hem de posar als nostres nens sinó dels … Continue reading

PETONS I PETONETS

Em sap greu no poder citar la persona que va definir els petons d’una manera tan preciosa i alhora exacta: Un petó és un truc encantador dissenyat per la naturalesa per silenciar la parla quan sobren les paraules.

És veritat que no caldria dir res més, i tot i així m’agradaria posar atenció a dues paraules: truc i encantador, perquè de fet els petons tenen truc i encanten a aquells que se’ls fan.

El truc és absolutament natural, i es produeix entre les persones que es besen. Apareixen de sobta  una serie d’emocions provocades per l’estimulació de la pell, músculs i nervis i també pel traspàs de substàncies químiques, si parlem de petons molls (si, d’aquells petons de pel·lícula), que diuen a la persona besada moltes coses. Segons el tipus de  petó podem fer arribar a l’altre des de missatges neutres i amistosos com: hola què tal,  estic content de veure’t, fins a missatges pujats de to com: et desitjo, desitja’m, tinc alguna cosa interessant per tu…

I quin és l’encanteri? Doncs que també de forma natural, si hi ha una bona connexió,  l’altre entén el missatge sense ser parlat, ah! i el respon.

Prova a fer petons amb missatge i juga a les endevinalles.

Galeria

LA CASA I LA LLAR

Arran d’una exposició fotogràfica de la palestina Ahlam Shibli,  sobre la pèrdua de la llar i la lluita contra aquesta pèrdua que pateixen els grups oprimits, i sobre tot dels textos que les expliquen, em vaig sentir abstreta una bona … Continue reading

QUÈ SAPS FER?

Molts programes televisius haurien d’anar precedits d’un avís seriós sobre la possibilitat de ferir la sensibilitat dels espectadors,  perquè el que vaig veure, escoltar i sobretot sentir en veure’n un d’ells, gairebé no es pot ni escriure. Un noi al que preguntaven què volia ser en un futur, deia que presentador de TV, i fins aquí cap problema, però a la segona pregunta que era que què sabia fer o en què estava format deia amb orgull i prepotència, alhora que assenyalava amb les mans el seu cos: “que vaig cada dia al gimnàs, eh!!”. Incredulitat, estupefacció, incomprensió..

Ens haurem de creure que la formació i el que vas aconseguint amb treball i constància, no té cap importància i el que compta nomès és la imatge que dones? No cal saber res si ets capaç de moure’t amb gràcia? Es podrà viure de ser el més tonto dels tontos? Quina és la proporció de joves que veuen així la vida?

EMDR

YouTube Preview Image

EMDR són les sigles de dessensibilització i reprocessament pel moviment ocular. Mètode psicoterapèutic reconegut científicament pel tractament de les dificultats emocionals causades per la vivència d’experiències de gran impacte emocional i d’experiències negatives repetitives.

L’EMDR s’utilitza també per millorar el rendiment en les diferents àrees del funcionament humà i per potenciar aquells recursos i qualitats que les persones ja tenen.
És un abordatge centrat en el pacient i en la capacitat innata del cervell per autocurar-se.

AUTOAJUDA

Com pot ser que els llibres d’autoajuda ajudin si en realitat,  la majoria de vegades no es fa res de tot allò que aconsellen? És senzill, d’una banda reconforta llegir-los, és una lectura fàcil amb un llenguatge dolç i entenedor, amb exemples que et fan sentir que algú entén el que et passa, i que tu ets com altres persones a qui els hi passa el mateix, d’altra banda i, jo crec que la més important, és que venen a dir, i ho exemplifiquen, que el que et passa té solució. Gran paraula aquesta, la solució.

Als humans ens aterra que els problemes no es puguin resoldre. Així que si una persona presonera de la seva necessitat de comprovar gran número de vegades la clau del gas, o una que no pot pujar a un ascensor sense sentir que el cor li sortirà per la boca, o una altra que no té ànim d’aixecar-se del llit perquè no hi té cap al·licient al món, o la que vol sortir i relacionar-se però sent pànic a parlar amb algú, llegeixen que ho poden solucionar i que d’altres ja ho han fet, se senten menys presoneres del seu problema i això ja els alleuja. Llàstima que aquest alleugeriment a vegades els porti a una situació paradoxal, és a dir, en comptes de motivar-los per seguir el consells llegits els porta a no fer res més, i evidentment, llavors el canvi esperat no es produirà. Haurà millorat l’estat d’ànim, que no és poc, però no hi haurà canvi.

Alguns valents diran:  el vaig llegir i em va semblar molt interessant, ara ja sé què puc fer, però no tinc temps de practicar-ho. Altres no tan valents diran: el vaig llegir però no serveix de res.

Tant si ets d’un grup com de l’altre, si llegeixes llibres d’autoajuda buscant el canvi desprès de reconfortar-te llegint-los, de sentir-te més acompanyat perquè altres pateixen com tu, i d’animar-te sabent que té solució, arrisca’t i posa en pràctica el que hi diuen, segur que tindràs una perspectiva diferent d’allò que et té presoner i de tu mateix. Et sorprendràs i seràs més lliure, segur.