LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

A la natura hi ha una llei no escrita que diu que no es pot matar a ningun individu de la mateixa espècie. Els animals lluiten ferotgement per aconseguir menjar, territori o parella, però no es maten. Maten a altres animals de diferents especies per menjar. La mateixa natura els ha dotat d’un sistema d’inhibició de l’agressivitat quan perceben que el seu contrincant expressa por o submissió, d’aquesta manera aturen l’agressió i es consideren vencedors.

Nosaltres els humans, !tan avançats respecte als animals!, naixem amb els mateixos mecanismes biològics, però ens hem allunyat tant de la naturalesa que hem anat ignorant instints que ens regulaven l’agressivitat sobretot l’agressivitat contra els nostres, contra nosaltres mateixos.

Ara tan humans com som i tan orgullosos com ens sentim de la nostra intel·ligència i de la nostra capacitat de reflexió, som capaços de matar no a individus d’altres especies per menjar, sinó a persones com nosaltres, del mateix planeta, del mateix país, de la mateixa ciutat, de la mateixa família i de la mateixa parella. Aixó és el súmum de l’humanitat.

Potser hauríem de ser una mica més animals?

La llei de Murphy ve a dir que si una cosa pot sortir malament segurament acabarà sortint malament. Però la pregunta és:  Quantes vegades seguides pot sortir malament una cosa?

Quan viatges, per exemple, i et cancel·len un vol t’enfades, però poc desprès, i de forma una mica infantil, penses: bé si ja m’ha passat això doncs no em pot passar res més. És com si ja haguessis sofert la proporció de  mala sort que et podia tocar.  Evidentment és una il·lusió, una il·lusió que necessites creure per no anticipar més infortunis, per tranquil.litzar-te i tornar-te a engrescar. Però l’experiència pot fer esfumar la il·lusió, et poden cancel.lar el següent vol per temporal de neu, i el següent per vaga de controladors i en el següent a més et poden perdre part de l’ equipatge.

No em direu que això no fa pensar que en Murphy esta passant les vacances en el mateix país que tu.

Jo prefereixo pensar que, malgrat tots els infortunis que en Murphy pugui provocar, amb el pas dels dies tot són anecdotes que singularitzen el teu viatge.

Adeu Murphy.

Pensant quin nom posar a un centre de salut i bellesa, amb la intenció de que el nom recollís amb igualtat de condicions ambdues paraules, va sorgir  Corpore que  vol dir “cos”. Mentalment em  va venir  una frase que va fer que la parula em semblés encertada per l’objectiu que tenia: en el cos és on passa tot. Amb les mans ens comuniquem, amb els peus ens arrelem a la terra, amb la pell sentim l’ambient …

El cos és com una gran estació d’enllaç entre l’exterior i l’interior, on es filtren milers i milers de dades, i perquè aquestes dades circulin fluidament  es requereix un bon funcionament, tenir-ne cura tant des d’allò que pot ser saludable, com des d’allò que el faci sentir bé.  Quan ens oblidem d’ell  les connexions  es tornen confuses i ens trobem perduts, tot i que en moltes ocasions ni ens adonem.

Has pensat mai què  hi fas en el teu cos? O Què fa el teu cos per tu? Què és més important, el que nosaltres li fem a ell o el que  ell fa per nosaltres? Salut i bellesa són paraules contraposades o són complementàries?

Cuidar del cos des de la salut i des de la bellesa, és cuidar de l’ànima.

Recordeu la sensació, l’emoció o els pensaments que tenim en el moment en que estem pensant en posar els peus dins l’aigua gelada d’un riu? És massa freda, no cal, m’agradaria però no puc, puc però no vull, quina mandra,… Finalment una part infantil nostra, aquell aventurer que portem dins, ens dona un cop de mà i ens anima a fer-ho, sap que ho estem desitjant. Ens encoratgem i endavant, ens hi posem. Recordeu la sensació, l’emoció i els pensaments que apareixen desprès? Fantàstic, genial, he pogut, sort que m’he atrevit, uf! quin plaer,…

El Dr. Joe Dispenza diu que per posar en marxa tot el nostre potencial neurològic  i aconseguir els canvis que volem a la nostra vida, cada dia hauriem de creuar un riu d’aigua gelada.

Si cada dia intentem fer una cosa que ens resulta difícil, adquirirem més confiança en nosaltres mateixos, més control sobre les nostres pors i més  capacitat  per superar-les.

Fa uns dies  baixava al carrer molt carregada amb un moble i un noi em va dir: Sra., vol que l’ajudi? Per un instant fugaç vaig pensar que no havia sentit el que sí havia sentit. Em va sorprendre molt i em va fer sentir gratitud i orgull  pel privilegi, no de protagonitzar, sinó de ser testimoni de que això encara passa en aquest món en que vivim.

Uns dies després, un company meu em va fer arribar un vídeo que m’agradaria que veiéssiu des del cor. La raó potser us dirà que és una mica ensucrat, però val la pena mirar-lo sense prejudicis per poder-lo sentir i experimentar. A mi em van sorgir algunes preguntes: Què heu estat sentint mentres el veieu? Què passaria al món si tots poguéssim practicar cada dia una mica d’aquesta conducta? I si fos una resposta automàtica en nosaltres? No és una conducta innata i per alguna raó no la practiquem? I si poguéssim inculcar als nostres fills aquesta forma d’anar per la vida i de veure als altres, quin tipus de món tindríem? Qui surt més beneficiat d’aquesta conducta, qui la practica o qui la rep?

Jo crec, que el món el fem tots cada dia i que podem influenciar-lo més del que sembla. Com deia Gandhi: hem de ser el canvi que volem veure en el món.

Vídeo conciència social