Siempre Alice, una pel·lícula de Richard Glatzer i Wash Westmoreland que crec que estaré temps a oblidar. De fet oblidar és la paraula clau del seu argument, perquè va sobre l’Alzeimer vist des de dins i sentit des del cor, tot en primera persona.
Parla sobre una de les grans pors dels éssers humans, la por a “perdre el cap”, no per haver embogit sinó per no trobar-lo, per no saber que hi ha dins, per no saber quan es pot comptar amb ell i quan no, per la incertesa de si allò que sabíem que hi era encara hi és i tornarà o ha desaparegut definitivament.
El que expliquen és No apte per a desmemoriats, per estressats de mitjana edat a qui les paraules a vegades se’ls hi amaguen per algun racó del cervell en el moment menys oportú, ni per aquells que els amoïna en excés la seva salut. I al mateix temps és molt recomanable per reactivar la motivació per viure amb plenitud tots els moments bons de la vida i buscar-ne més, si això és possible.
Com diu la protagonista, si tens Alzeimer, del que es tracta és d’aprendre a perdre. Perdre records, objectes, dates,…en definitiva …perdre la vida. Jo diria que el que es perd és la persona perquè la vida la segueixes vivint, que és des del meu punt de vista el més dramàtic.
A la protagonista la veus perdre’s a ella mateixa, i de debò que veure com fa front a les diferents pèrdues és d’una tristesa difícil d’expressar.
