Escoltant a la Oceanògrafa Josefina Castellví en una entrevista pel recent atorgat premi Nacional de Cultura 2013, he recordat unes paraules que venen a dir que només es pot gaudir d’allò que no intentem posseir.
Emocionalment parlant, m’ha semblat un clar exemple de persona que va treballar, estimar i gaudir del territori en llibertat, sense pretendre fer-lo seu, no el va acotar, privatitzar, comprar ni adquirir drets. Va dirigir importants treballs d’investigació a l’Antàrtida, va tenir la clau d’entrada i sortida de persones a aquest paradís gelat, i es va negar sempre a que aquests espai privilegiat i verge fos utilitzat per altres activitats que no fossin la recerca. Segurament una tasca més dura que la pròpiament d’investigació. Ara parla de l’Antàrtida com si fos d’ella i ara que hi ha tornat per la gravació del documental Els records del gel, diu que ja no hi tornarà més. I sabeu perquè no hi tornarà? Perque allà només hi caben 12 persones i si hi va algú que no esta investigant pren el lloc d’ algú altre que si que ho pot fer. És el respecte a la feina que ella ha fet durant anys i a la que es fa actualmente i sobretot el respecte a la natura i a la no propietat sobre aquesta.
Estima profundament l’Antàrtida, encara avui en parla i la viu com si fos d’ella, i tot i així, no te cap interès en posseir-la. És per això que la pot esimar? Si realment fos seva, no estaria tot el temps patint per ella, veient només el perill que corre i sense poder-la gaudir?
