Colpidora és la paraula que utilitzaria per descriure THE NORMAL HEART. Pel·lícula de TV sobre la SIDA , sobre com comença a sortir a la llum a la societat nord-americana i sobre el patiment en primera persona. Posa l’accent en la reacció social que es va generant a l’entorn d’una malaltia desconeguda, alarmantment devastadora i ens permet veure un munt de reaccions pròpiament humanes, moltes d’elles injustes, però totes explicables i moltes justificables.
Veiem: El que s’aparta. El que ho nega. El que s’amaga. El que ho critica. El que en treu un profit. El que no sap què fer. El que té por. L’imprudent. El que lluita. El que traeix. El que resisteix. I també i, per sobre de tot, El que estima.
És quan la vida es posa tan i tan difícil, quan El que estima ha d’ aferrar-se al seu propi sentiment per no deixar-se influenciar per altres emocions que se li activen des de l’exterior, i d’aquelles que s’activen des de l’interior en moments de dubte.
Com s’aconsegueix seguir estimant en aquestes circumstàncies tan adverses? La resposta està en les creences. Les creences que tenim sobre les persones i sobre la vida, guien les nostres conductes per sobre i moltes vegades al marge de les circumstàncies. Estic convençuda que la fortalesa de les creences que mantenim i que moltes vegades semblen anar en contra de les evidències, és el que fa avançar el món.
La pel·lícula es basa en una creença molt poderosa que comparteixo, i que diu que Estimar ja és en la naturalesa dels homes, simplement aprenen a no fer-ho.
