Aquesta setmana he tingut la grata oportunitat de veure la pel.lícula de Mike Binder En algun lugar de la memòria. El protagonista principal és un Adam Sandler interpretant a un home que desprès d’haver perdut a la seva dona i les seves filles en els atemptats de l’11S, no aconsegueix superar el dol portant una vida de confusió i aïllament.
Després de fets tant devastadors com aquests sempre queden victimes vives que no es comptabilitzen i que van fent la seva vida com poden i això és el que veiem a la pel.lícula. L’Estrès Postraumàtic és la pitjor de les seqüeles, la memòria queda fragmentada, com un munt de peces que han perdut l’encaix entre elles, s’ha perdut el fil biogràfic, la memòria de qui era anteriorment.
L’Estrès Postraumàtic obliga a una vida d’esclavatge emocional que es pot reflectir en:
Ser víctima d’una necessitat de repetir accions per reparar un sentiment de culpa, en aquest cas Sandler fa i desfa continuament la decoració de la cuina de casa seva. Per què? Qualsevol desavinença tinguda amb la persona que ha mort es pot convertir en el motiu per pensar que un no feia bé de mantenir una opinió contrària a la que tenia la persona perduda, de manera que la ment pot quedar fixada pel sentiment de culpa i l’intent de reparació, convertint el dia a dia en una espiral conductual de la que no se’n pot sortir.
Tenir la necessitat imperiosa d’aillar-se del món real on pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Com? Jugant a videojocs tot el temps o anant per la vida sempre connectat a una música amb el volum suficientment fort perque no s’escoli cap soroll de l’exterior. Summergint-se en una estimulació sensorial coneguda i previsible una persona es protegeix del món real tant extern com intern.
Patir atacs d’ira incontrolable quan algú o alguna cosa li recorda a les persones perdudes. Perquè? Recordar a la seva dona o les seves filles, o la seva vida professional anterior, està associat a una alta càrrega emocional, de ràbia i de ira pel que s’ha perdut i el porta a trencar objectes o a sortir al carrer amenaçant a la gent amb una pistola. Aquestes emocions estan contigudes a l’interior de la persona d’una forma molt fràgil i qualsevol estímul referit al passat pot trencar l’equilibri entre mostrar enfado i descontrolar-se. Les estratègies de regulació emocional que abans d’una pèrdua la persona hauria pogut utilitzar ara no estan accessibles.
Sentir la por a iniciar noves relacions, el vincle amb les persones és debil. Perquè? Perque poden desaparèixer en qualsevol moment, perque poden ser motiu de recordatori del passat, perque poden despertar la ràbia, …
A la pel.lícula veiem en detall com és tenir por a la memòria. Una por real i profunda, una fòbia als records conseqüència de l’Estrès Postraumàtic.
Si la memòria és la que ens permet saber qui som i seguir-ho sent, què passa quan la memòria ens queda fragmentada a trocets inconnexes? Per tornar a ordenar les peces amb coherència es necessita ajuda professional, algú en qui confiar i poder revisar de nou els fets, sentir el dolor i la pena per la pèrdua en un clima de seguretat i protecció i reconstruir la memòria biogràfica sense ruptures.
