Cap cervell pot suportar la tortura sense greus conseqüències psicològiques. Aquest és el tema de la pel·lícula Un largo viaje de Jonathan Teplizky.
La immensa impotència, la més absoluta desesperació, la por més terrorífica….són les emocions que graven a foc el trauma en la ment humana. L’excés emocional i no el dolor físic és el que fa que l’experiència traumàtica es converteixi en un fet impossible d’oblidar. Després d’una vivència d’alta intensitat emocional qualsevol soroll, olor, paraula, gest o sensació, semblant al que passava en aquella situació pot fer reviure de nou tota l’escena, amb tanta força que la persona creu que està passant de nou. En aquesta història que interpreta Colin Firth les interferències d’una ràdio, un canvi d’ordre dels llibres de la casa, o els malsons, fan saltar totes les alarmes.
Com diu un dels veterans d’aquella guerra i de les tortures a què van ser sotmesos, quan un és torturat ja no pot estimar ni dormir, sembla poc, es diu fàcil, però no poder estimar i no poder dormir destrossa la vida irremeiablement.
Tots els éssers humans instintivament també intenten entendre i reconstruir, buscar explicacions, retornar la responsabilitat a qui la té i finalment emprendre accions reparadores. A la pel·lícula la víctima empren un emotiu viatge per parlar amb el seu torturador, visita que li permetrà adonar-se que és un supervivent, que allò ja va passar, es va acabar i va resistir i en el seu cas va poder gaudir de la gran sort d’escoltar que li demanen perdó, retornant-li l’honor perdut.
Molt dura i molt emotiva, desperta l’empatia i la tolerància per les imperfeccions dels éssers humans.
