Brian Koppelman i David Livien directors de la pel·lícula Un hombre solitario han construït la història d’un home a la cinquantena, excessivament orgullós de si mateix, amb una promiscuïtat sexual i juvenil desenfrenada i una intensa por a perdre la joventut. Un Michael Douglas que està tan pendent de si mateix i de les seves conquestes que no pot veure que només té la solitud que provoca i que aquesta no ve donada per la promiscuïtat, com seria fàcil creure, sinó per la manca d’interès per les persones amb qui es relaciona.
És una pel·lícula retrat d’una realitat molt comuna. No explica res que no estiguem cansats de veure, però té d’interessant que no endolceix al personatge i deixa que es “porti malament” amb tota llibertat, amb acceptació i sense sentimentalismes. El personatge i les persones reals a qui representa, no canvien fàcilment ni tenen intenció de fer-ho en un futur, malgrat la solitud que experimentin.
Van sempre junts promiscuïtat i menyspreu pels altres? És fàcil resistir el malestar que provoca tornar-se invisible o poc interessant? Es pot gestionar d’una altra manera els sentiments que provoca fer-se gran? Hi ha algú a qui no li faci mal passar dels 50? Quan et relaciones amb algú força més jove, segur que guanyes en vitalitat i energia a més a més de sentir-te important, però és suficient per oblidar-te de l’edat que tens? La recerca incansable per allò que ens permeti allargar la vida, busca vida o joventut?
