En el llarg camí de la vida és fàcil no adonar-te com vas abandonant certes aficions, costums, formes d’actuar que t’agradaven i et divertien o simplement et feien sentir bé, et donaven el que en diem popularment “personalitat”. Com la majoria d’aquests fets no eren indispensables per viure es van perdent en l’adaptació a altres etapes on es necessiten formes diferents d’actuar, i com això és força progressiu i el canvi ens interessa, aquest abandonament o renúncia passa en moltes ocasions de manera desapercebuda. Potser per la feina que ara fas vesteixes d’una forma molt diferent de com ho faries si poguessis triar, o potser has deixat de conduir una moto perquè tens família, o has deixat de parlar de segons quins temes perquè ja no et relaciones amb persones que comparteixen amb tu una afició o una feina concreta. En aquesta adaptació progressiva no ens adonem de la importància que aquestes rutines tenien en la nostra forma de ser i en la nostra felicitat.
Un bon dia i gairebé per casualitat potser trobes a algú que parla com tu parlaves, que utilitza el mateix vocabulari que tu utilitzaves o puges a la moto d’un amic que se l’acaba de comprar i vol que la provis, o et calces uns talons i sens aquells sorellets que et definien d’adolescent, i PUM!!! Comencen els focs d’artifici. S’obre la caixa de pandora i t’adones d’una forma molt conscient de la importància d’allò que ja no feies i que semblava oblidat. Alguna cosa dins teu es mou, et revitalitza, recordes, rejoveneixes, en definitiva et reconnectes amb una part de tu mateix que estava adormida. Tens una clara sensació de completar-te, d’haver recuperat una part que faltava.
Quina sort que això pugui passar casualment, com per sorpresa, i quina sort que també ho puguem buscar.
