LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

Aquests dies s’ha parlat molt de la posada en llibertat del segon violador de l’Eixample. Estem preocupats pel fet que se’l deixa en llibertat per que ja ha complert la condemna imposada però no hi ha garantia suficient sobre la seva rehabilitació, que hauria de ser l’objectiu de l’empresonament.

Hem de saber que garantir la seva rehabilitació ara per ara és gairebé impossible, perquè la castració química que porta a una inhibició del desig sexual és reversible, ell pot deixar de tractar-se i tot tornaria a ser igual i també perquè la psicoteràpia que hagi pogut seguir a la presó serà interrompuda i quedarà sense suport psicològic.

Aquest senyor ara tindrà una certa vigilància que ens fa témer que no serà suficient, però si ens fixem en les dades sobre agressions sexuals que diuen que una de cada quatre persones han sofert algun tipus d’agressió sexual potser hauríem de pensar en el munt d’agressors que viuen entre nosaltres sense cap vigilància.

Ells volen tenir aquestes conductes abusives cap als seus fills, nets, nebots, amics, parella o desconeguts? Jo crec que la majoria no. La majoria voldrien canviar el seu comportament, poder controlar els seus impulsos, poder gaudir d’una sexualitat plaent i corresposta per part de l’altre en una relació entre iguals. Però com fer-ho? No ho poden comentar amb un amic com qui parla dels seus problemes per deixar de jugar, o de la compulsió a comprar, perquè evidentment les conseqüències sobre les persones de l’entorn són molt diferents, i automàticament serien repudiats. Tampoc  poden demanar ajut professional perquè serien denunciats. Així doncs els tenim en societat, convivint amb nosaltres i obligant-los al secretisme que és la pitjor desprotecció a la que podem estar sotmesos i no els ajudem, per tant tampoc ens protegim ni protegim als nostres.

Quan algú ens fa mal i sentim una profunda decepció i molta impotència per no poder-nos defensar, és fàcil perdre la confiança en les persones, posant en marxa pensaments molt generalitzats sobre el perill que comporta relacionar-se, mostrar-se i confiar en els altres, com si ja no poguéssim refiar-nos de ningú, com si estiguéssim desvalguts.

Però aquesta situació tan desagradable té també  un costat bo i és que permet veure de cop i volta , de forma fugissera però molt molt clara, com s’il.lumina un aparador  plé d’afecte, de petons, d’abraçades, de suport, de confiança de disponibilitat, un aparador ple de persones esperant ser reclamades per demostrar-te que t’estimen.

No sé si aquesta demostració d’afecte i de disponibilitat la generem personalment amb les nostres obres o amb la nostra forma de ser, o si pel contrari,  és una disponibilitat innata que tenim les persones davant de qui ho passa malament, el que si tinc clar és que quan rebem aquest regal d’afecte i estimació recobrem la fe en les persones  i en la bondat, ens retorna la capacitat de confiar.

Aquesta vivència en que la ment es debat entre el blanc i el negre, entre dos pols oposats, no puc deixar de relacionar-la amb la resiliència, aquesta capacitat que tenim les persones de superar situacions difícils i d’aprendre i millorar alhora malgrat les dificultats. Ser resilient és més fàcil quan estem en contacte amb els altres, amb aquells que senten i pateixen com nosaltres, amb aquells amb qui sabem que els nostres  sentiments estan a bon recer, amb aquells que ens expressen amor incondicional.

La resiliència fa que una creença com “no es pot confiar en les persones”, que seria fàcil que s’instaurés en nosaltres després d’una mala experiència relacional, no prengui possessió de forma permanent en la nostra manera de veure la vida.

Saber qui hi ha en el nostre aparador i potser el més important saber en l’aparador de qui estem, és autoestima en estat pur.

Si un bon dia decidim renunciar a allò que volem, un desig de joventut, el desig d’una professió o un desig íntim i personal, haurem d’enfrontar-nos a un seguit d’obstacles.

Renunciar sembla un treball força senzill, només cal que ens dediquem a buscar raons en contra i raons a favor per tal de convèncer-nos de lo adequat de la nostra decisió, però el resultat de la renúncia és imprevist perquè no tenim en compte que el desig té molt d’emocional i no tant de racional, i aquest aspecte emocional és molt més difícil d’avaluar i més difícil encara de deixar en un segon terme. Per aconseguir-ho hauríem de desproveir a l’objecte de desig d’allò meravellós que li hem suposat. Una tasca gens fàcil.

Què passa a partir del moment en que decidim renunciar als nostres desitjos? Podem oblidar allò que tant volem? Li busquem un racó en la memòria on guardar-ho i no mirem per no sentir tristesa, malgrat que un mecanisme inconscient ens fa saber subtilment que el desig encara hi és? O el que passa és que un cop hi renunciem el desitgem més que mai?

A vegades la programació televisiva et reserva algun documental amb el que pensar, com el que vaig veure aquesta setmana sobre els fets devastadors de l’11S a Nova York. El que va passar aquell dia reuneix tres dels requisits bàsics per ser considerat un fet traumàtic de gran magnitud, que són: que està causat per humans, que va ser intencionat i amb factor sorpresa.

Gairebé cap al final comentaven que ni sociòlegs ni la policia entenien o podien explicar perquè desprès de l’11S el nivell de delinqüència a la ciutat de Nova York havia baixat de forma clarament sobtada, i seguien observant una tendència a la baixa encara ara.

Curiós, no? És producte de que la immensa majoria de la població està traumatitzada?  És producte de la pena i la compassió que de forma innata sentim pels afectats de fets d’aquesta magnitud?  És producte de la resiliència , és a dir de la capacitat de superació? La vivència d’un succés així et canvia la forma de veure la vida de forma permanent, com quan pateixes malalties greus? Seria la compassió una seqüela de trauma, en aquests cas positiva, de la mateixa manera que pot quedar instaurada la inseguretat, la desconfiança o una alerta continua?  S’ha observat el mateix després d’altres successos amb les mateixes característiques,  com per exemple, després de la bomba d’Hiroshima?

En tot cas, si poguéssim sentir aquesta compassió sense ser víctimes de fets semblants tot ens aniria molt millor.