LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

Llegia l’altre dia en un blog de fotografia una frase que, tot i ser simple, em va ressonar interiorment, deia la fotògrafa: cómprate un gran angular, pero no para las fotos de hoy, sino para la vida.

Potser les paraules ja estaven escollides amb intenció de sacsejar-nos el present, el aquí i ara, i fer-nos  anar una mica més enllà. Bé, tant si la seva intenció era aquesta, com si el que volia dir era simplement que la compra del gran angular seria per sempre, jo si que vaig anar més enllà i ho vaig relacionar amb aquelles vegades en que ens trobem ofuscats en una idea o en una situació, donant-li voltes, sense sortida. Convençuts que d’aquesta manera trobarem la solució, però  en aquestes situacions tant circulars, mai remenant el que ja teníem arribem a res nou, a cap sortida.

Si recordem alguna vegada en la que hem estat en aquesta situció ens adonarem que realment ens en hem sortit justament ampliant el ventall de dades, d’opinions, d’informació, en definitiva, anant més enllà. Hem necessitat aixecar-nos i anar a donar un vol i a la tornada, de forma inexplicable, arriba la solució al problema. Hem parlat amb algú que ens ha donat un punt de vista diferent i ens hem trobat ja en el següent pas del nostre projecte.  Hem anat a dormir amoïnats i l’endemà no sabem com teníem les coses clares. Ens hem imaginat com ho faria una altra persona i voilà!!  nosaltres també ho podem fer.

El gran angular veu més enllà de l’ull humà. No és fantàstic? Comprem-nos un gran angular per la vida.

Per més que sé que tots hem de morir i que des del mateix dia en que som concebuts això ja pot passar, el que sento és tristesa. Quan et donen noticies de mort, el que saps i el que sents s’allunyen tant, que sembla impossible que ambdues coses s’allotgin en la mateixa persona.

La Isabel és escriptora, d’aquelles que parlen de sentiments a la més mínima ocasió. Un dia li vaig dir que em semblava que tenia una virtut especial amb les paraules, perquè era capaç d’explicar un constipat de forma tant poètica que feia que desaparegués la ràbia que et fa sentir la seva inoportuna aparició.

Fa uns dies ella va escriure sobre la seva malaltia i la seva operació i al llegir-ho sents tristesa però no por. Avui ja no pot escriure, ni tampoc escoltar el que les seves paraules feien sentir als seus lectors. Sort que un dia vaig tenir l’ocasió per fer-li saber el que sentia en llegir-la, perquè ara, ja no ho podria fer.

Al marxar ens vam fer dos petons i un somriure de complicitat, així és com et recordaré.

http://isabelnunez-zbelnu.blogspot.com.es/

 Peter Dundas director creatiu de Pucci explicava en una entrevista que ell havia escollit el què volia ser, desprès de pensar no només en què seria més feliç sinó en que només seria útil a la humanitat si era feliç. Ser útil a la humanitat sent feliç és una  manera original, social i alhora evolutiva de plantejar-se aquella antiga pregunta de: Què vols ser quan siguis gran?

El que ens fa feliç no és un estat permanent, sinó que és un procés dinàmic i va canviant evidentment en relació a tot allò que ens passa, però també en relació a la pròpia evolució cronològica. Potser això explica perquè avui veiem en moltes ocasions canvis radicals de professió, la majoria de vegades  cap a professions que abans eren hobbys o aficions. Segurament el que tenen en comú aquestes activitats que estaven relegades al temps lliure és que ens fan feliços. Si tenim la sort de conèixer a alguna d’aquestes persones que han canviat de professió, el que veurem de ben segur és que estan entusiasmades, motivades i disposades a grans sacrificis. Han retrobat  una part de si mateixes on es posa en relació, de forma natural, esforç amb plaer. Tots sabem el poder del plaer a l’hora de mantenir constant un esforç, i també tots sabem l’estat afectiu en que entrem quan convivim amb persones felices i entusiastes.

Quan tries professió, ho has de fer per sempre?  Si ho fas per sempre, què has de fer per seguir sent feliç i, per tant, seguir sent útil a la humanitat? Si anem canviant amb l’edat i les circumstàncies, per què no hauria de canviar també la nostra professió o la nostra forma de portar-la a terme?

Siguem útils a la humanitat.

En temps de crisis econòmica, social, política o personal, la competència és més delleial que mai, arribant a la mesquinesa. Quan els temps són bons i hi ha de tot per tots, tothom està entretingut amb les seves coses i les diferències són futileses, però quan els temps no són tan bons, l’entreteniment és intrigar contra el que creus que té més.  A partir d’aquí ja val tot, mentir amb total impunitat és una realitat més que fàcil,  perquè l’altre a partir d’aquesta mentida, ni pot parlar ni pot callar, digui el que digui serà motiu de crítica i de confirmació de les teories que s’hagin difòs.

Està bé tenir tant poder que puguis mentir i ningú et pugui demanar responsabilitats?

Quan l’altre dia escoltava en Kilian Jornet al programa El Convidat em va sorprendre molt gratament percebre la coherència interna que traspua quan parla de la seva relació amb la muntanya, la seva manera d’explicar i alhora de mostrar el seu vincle amb ella, un vincle tant o més fort que el familiar.

També em va fer pensar una frase que va dir: “Cada dia puc saber si la muntanya està contenta o si està enfadada” . Frase que la pot dir tothom quan viu en un context determinat durant molt de temps, amb la condició de que com diu la paraula, hi visqui de forma conscient, pensant-lo i sentint-lo, que això és el que ens va ensenyar  que feia ell a la muntanya. Quan en Kilian va explicar el que sap de la muntanya, juntament amb la seva expressió corporal, em va generar algunes preguntes sobre com s’arriba a aquesta percepció que va més enllà del que ens informa  cadascun dels òrgans sensorials.

Aquesta percepció és quelcom que ell veu, que toca, que escolta, que tasta, o que olora? Aquesta percepció és simplement el resultat d’una suma d’informació aportada per cada òrgan sensorial?  És una percepció molt més complexa que això, expressió d’un sisè sentit encara poc conegut? El que es percep és l’energia del lloc, només captada  pels que viuen de forma conscient o per alguns privilegiats? Si és energia, quin és l’òrgan sensorial que ens informa?