LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

Segons Seligman, les persones pessimistes creuen que les circumstàncies negatives per les que passen a la vida,  duraran molt temps, espatllaran els seus plans i es produeixen per culpa seva. Tot el contrari que les optimistes, que  creuen que les circumstàncies negatives són un contratemps que durarà poc temps, i no és culpa d’ells sinó de factors externs.

Aquestes característiques explicarien que els pessimistes defalleixen ràpidament en sentir-se indefensos,  mentre que els optimistes  s’hi enfronten com si fos un repte que encara els fa més forts i els motiva per una següent vegada?

Podem intentar canviar aquesta forma de veure els problemes? Si els podem pensar com fets causats per factors externs els enfrontarem amb més energia i motivació?

Demà dia de roses i llibres. Les roses són les grans privilegiades, perquè agraden a tothom i són regalades amb facilitat. Els llibres, en canvi, ho tenen més difícil, perquè poden no agradar. No agradar?…Com pot ser això?

Et proposo una solució força festiva, on roses i llibres en siguin protagonistes per igual. Si a la teva parella no li agrada llegir i tu ja no vols arriscar i gastar en un llibre que quedarà al prestatge,  potser li pots llegir el llibre que t’agradaria que escoltés, el més aventurer, el més divertit, o el més eròtic, i tot escoltant, potser et  dibuixarà una preciosa rosa a la pell.

Feliç Sant Jordi

El que fas a la vida és només la meitat de l’equació, l’altra meitat és amb qui estàs quan ho fas. Quan ets amb algú compartint una activitat del tipus que sigui s’activen xarxes neuronals que faciliten la consolidació d’una relació, allò que ens uneix a l’altre i que de forma subtil és diferent i particular per cadascuna de les relacions que mantenim i fa, que en cadascuna ens comportem com a persones subtilment diferents.

Quan trobem  persones de la infància podem observar com érem i com ens vinculàvem amb aquella persona, perquè el tipus de relació ha quedat memoritzada en el cos en forma de sensació i/o emoció i ràpidament  s’activa en presència del altre . És com si el temps no hagués passat. Si érem amics ho seguim sent, quan potser ara no tenim gaires coses en comú,  si érem mestre i alumne ens sentim immediatament com a mestre o com alumne, quan potser ara ja som dos adults i ja no estem en aquella situació, si érem enemics ho seguim sent tot i que ara seríem perfectament capaços de relativitzar certes desavinences. Han de passar hores o dies perquè  la relació es torni a contrastar en funció de les condicions actuals i ens puguem permetre tenir un vincle nou o simplement reafirmar el que teníem.

Els vincles, tot i ser sòlids i força estables en el temps, van canviant en funció de les activitats compartides.

Fa uns dies, en una conversa parlàvem de l’avarícia. Per mi l’avarícia sempre havia estat relacionada amb l’interès per adquirir bens materials, entre ells els diners, un lloc de treball o una posició social. A partir d’aquesta conversa em començo a plantejar la possible relació de l’avarícia amb el coneixement. Es pot ser avariciós de coneixements, de saviesa, d’actualitat? M’ha fet pensar molt en quin és el límit entre la curiositat, en el sentit més ampli de la paraula, i l’avarícia.  L’avarícia té dues característiques que la defineixen, que són: el voler i el contenir. Potser la curiositat es converteix en avarícia de coneixements quan aquest interès per conèixer és contingut en un mateix i no es deixa anar, no se’l deixa sortir, no es comparteix. Clar, que si no es comparteix, quin sentit té contenir-lo? No va morint cada dia que passa?