A vegades no entens per què una persona plora davant la mort d’algú de qui li has sentit a dir infinitat de vegades que la seva relació estava acabada, que no es parlaven després d’un conflictiu trencament o que no s’entenien després d’haver passat per llargs anys de desavinences.
Però l’esperança és l’últim que es perd. I això se’ns fa evident quan, tot i que, potser decidim que una relació s’ha acabat perquè no té futur o perquè ens fa mal, també una part de nosaltres pensa que tot canviarà i acabarem tenint allò que esperàvem. La persona amb qui no ens parlem ens dirà que ens estima o ens trucarà o ens explicarà què li ha passat, o ens demanarà perdó. Ho veiem impossible i malgrat tot esperem.
Aquesta esperança és la que explica perquè es pot plorar a algú de qui ens hem allunyat definitivament. Totes les persones tenim la capacitat de sentir la tristesa pròpia del que acabem de perdre i pels records del passat, però també podem sentir la tristesa pel que no s’ha tingut i encara esperàvem tenir. És la pena per una esperança truncada.
Podem plorar allò que desitjàvem i sentir una profunda pena per un futur imaginat que la mort ens confirma, definitivament, que ja no existirà.
