Era una vegada una nena que duia cada dia les sabatilles al seu pare quan aquest arribava a casa cansat. Era un ritual sense gaire importància, potser per la nena era un intent de guanyar-se el bon humor del pare o potser saber-se important per ell. El pare acceptava l’acció gratament però sense elogis, mai n’hi havien. Segurament per ell també era un acte intranscendent que no havia demanat però que acceptava com un bonic gest que en el fons el feia pensar que per la nena era un divertiment.
Però va arribar un temps en que aquesta nena es va fer adolescent i va començar a qüestionar-se si volia o no seguir-ho fent . Aquell gest ara li semblava submisió i estava a l’edat de la rebel.lia. Va estar força temps debatent-se entre els pros i els contres de la decisió que volia prendre.
Si no li portava més les sabatilles el pare potser s’enfadaria i reclamaria allò que per habitual s’havia convertit en obligat, o ben al contrari, elogiaria el canvi i comentaria amb satisfacció la decisió presa.
Desprès del debat intern la nena va prendre la decisió de deixar de portar les sabatilles al seu pare.
Què va passar? Doncs res, no va passar res. El pare no es va enfadar i això li va semblar bé. Tampoc ho va elogiar i també li va semblar bé. Era perfecte perquè semblava que tot havia passat desapercebut.
Per la nena aquella situació sempre havia quedat en el seu pensament , però sempre acompanyat d’una sensació lleugerament estranya. No sabia per què li semblava un record incomplet, com si faltés alguna cosa per entendre bé el que havia passat.
El temps seguia passant. Quan ja era adulta i intercanviava WhatsApps amb els seus amics i companys s’adonava que estava molt incòmoda quan un d’ells no responia els seus missatges. Ella sabia que hi han persones que no responen mai els misstges, i també sabia que hi han moltes raons per fer això, però el problema no era averiguar perquè aquesta persona no contestava, sinó que el problema era entendre perquè el que sabia no era suficient per calmar el que sentia.
Quan va portar a teràpia el seu disgust en no rebre resposta als seus missatges, el primer que va venir al seu pensament va ser el record de les sabatilles. Revisant-ho es va adonar de com l’absència de comentaris per part del pare sobre el canvi de conducta de la nena no havia sigut un fet tan neutre com ella va creure en aquell moment. En realitat, malgrat l’aparent neutralitat emocional del record, s’havia forjat una creença. El que havia quedat en aquella nena era el sentiment de no ser important pel pare i per tant totes les vegades que li havia portat les sabatilles no tenien cap valor. Ella no era important.
Què passava a l’actualitat cada cop que un home no responia els seus missatges? S’activava la creença de: No sóc important. Ella no tenia en el seu pensament aquestes paraules sobre sí mateixa, tampoc no arribaven records del passat, tot el que passava és que ho sentia, nomes sensacions corporals i emocions desagradables.
Desprès d’aquest descobriment i del treball terapèutic va poder tornar a recuperar la seva fortalesa interior i la creença de que ella sí era important, i molt, malgrat algú no contestés els seus missatges.
