Tag Archives: EMDR

Brian Koppelman i David Livien directors de la pel·lícula Un hombre solitario han construït la història d’un home a la cinquantena, excessivament orgullós de si mateix, amb una promiscuïtat sexual i juvenil desenfrenada i una intensa por a perdre la joventut. Un Michael Douglas que està tan pendent de si mateix i de les seves conquestes que no pot veure que només té la solitud que provoca i que aquesta no ve donada per la promiscuïtat, com seria fàcil creure, sinó per la manca d’interès per les persones amb qui es relaciona.

És una pel·lícula retrat d’una realitat molt comuna. No explica res que no estiguem cansats de veure, però té d’interessant que no endolceix al personatge i deixa que es “porti malament” amb tota llibertat, amb acceptació i sense sentimentalismes. El personatge i les persones reals a qui representa, no canvien fàcilment ni tenen intenció de fer-ho en un futur, malgrat la solitud que experimentin.

Van sempre junts promiscuïtat i menyspreu pels altres? És fàcil resistir el malestar que provoca tornar-se invisible o poc interessant? Es pot gestionar d’una altra manera els sentiments que provoca fer-se gran? Hi ha algú a qui no li faci mal passar dels 50? Quan et relaciones amb algú força més jove, segur que guanyes en vitalitat i energia a més a més de sentir-te important, però és suficient per oblidar-te de l’edat que tens? La recerca incansable per allò que ens permeti allargar la vida, busca vida o joventut?

Fa uns dies em vaig quedar amb un diàleg entre dos personatges d’una pel·lícula, on un d’ells li pregunta a l’altre: Què és per tu la vida matrimonial? I l’altre li respon: La vida matrimonial és com estar en una subhasta on no saps mai si la teva és la millor oferta.

Pel context de la pel·lícula feia pensar que el personatge que respon viu la seva relació en una constant incertesa i inseguretat, com si en qualsevol moment ell pogués ser guanyat per un altra persona més interessant, una persona que pot ser una millor oferta. De fet hi ha persones que viuen així les seves relacions, patint per si no són suficient i això els porta a intentar un sistema de control ferri des del que poder vigilar qualsevol senyal sospitosa.

Però jo penso que aquest comentari també podria ser vist des d’un altre angle i si creus que la vida de parella pot ser com una subhasta el millor que pots fer és buscar creativament ser tu el que tens sempre la millor oferta, generant així una relació dinàmica, que no s’estanqui i entri excessivament en rutina.