De què parlem quan diem que volem tenir una família normal? Què és una família normal? Hi ha alguna família normal? No ho són totes de normals?
La persona que es qüestiona sobre la normalitat de la seva família és perquè segurament somia amb un grup familiar on no hi hagi conflicte, on tothom doni importància a les mateixes coses, on tothom es regeixi pels mateixos principis, on tothom col·labori de la mateixa manera, on tothom es comuniqui amb la mateixa assiduïtat, on tothom begui la mateixa quantitat de vi, on tothom mengi els mateixos productes, on tothom plori amb les mateixes pel·lícules, on tothom rigui dels mateixos acudits, on tothom exhibeixi un interès espiritual…Ja veieu que això és del tot impossible. Cap família és un grup homogeni de persones homogènies i això, justament, és la normalitat.
Quan demanem tenir una família normal segurament és perquè ens estem sentint víctimes d’alguna conducta molesta de la tieta, de la mare, del germà o de qualsevol altre membre. La queixa ve a dir que allò que l’altre fa és incorrecte oblidant que és incorrecte perquè ho veiem des del nostre filtre personal que també és singular i propi.
Per exemple si parlem de la conducta de beure vi, no podem dir que és universal que beure més d’una copa de vi sigui incorrecte. Si formem part d’un grup on s’aprecia aquest liquid beure més d’una copa és una mostra de saber el que és bo i de reconeixement per tots els que en gaudeixen, i si per contra venim d’un grup on per algun motiu la beguda ha hagut de ser controlada passar d’aquesta mida o simplement beure una copa, pot ser una ofensa i una desconsideració…
Els grups familiars, de la mateixa manera que els grups de qualsevol altre tipus estan constituïts de persones i per tant d’individualitats i singularitats que han de relacionar-se i no pas uniformar-se. És l’expressió d’aquestes singularitats la que farà que sempre hi hagi un punt de tensió. Aquesta tensió passa a ser conflicte en el moment en què la necessitat per ser tots iguals passa per damunt del valor de la diferencia. Si pel contrari es redueix aquesta necessitat d’uniformar i augmenta la tolerància per les diferències i les peculiaritats, la tensió es transforma en moviment, en creixement. La família es cohesiona des de l’acceptació de la diferència, relaxant les expectatives sobre els seus components en quan a que se semblin entre ells.
Això vol dir que dins d’una família s’ha de permetre qualsevol conducta? Doncs no, no es tracte de permetre tot el que passi, però tampoc d’emetre un judici continuo de la conducta i del seu protagonista. Del que es tracta és de que les persones puguin parlar de com es veu la conducta suposadament incorrecte, explicar perquè una persona pensa així i escoltar el punt de vista de l’altra que segur és diferent però no menys important. Així es pot mantenir una desavinença quant a la forma de veure la situació, però no necessàriament un conflicte personal i obert entre els seus protagonistes.
Moltes vegades quan mirem la família i veiem aquestes conductes que no ens agraden gens pensem ràpidament en l’intent desesperat de canviar a l’altre o en tot el contrari, en el trencament. Però el respecte per l’altre el que ens permet és agafar la distància justa per poder-nos relacionar amb la persona tot i la desavinença de parers sobre la seva conducta. Si tornem a l’exemple anterior, i ens trobem que no ens agrada que algú de la família begui i ja ne’m parlat potser podrem sortir al cine i a fer un café amb ell, però no sortirem mai de festa junts i així la nostra relació podrà continuar endavant malgrat la conducta que ens separa. Veure la conducta com alguna cosa diferent de la persona que la fa, facilita la relació.
La cohesió familiar ha de venir més de ser una família que respecta els seus integrants i els ajuda a créixer que no pas del fet que tots els membres siguin iguals i es comportin de la mateixa manera, on no hi hagi desavenencies. Les desavinences són la normalitat, simplement perquè tots som diferents.
Si ens ho mirem bé, segurament ens adonarem que ja tenim una família normal.
