LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

Per què ens agrada o desagrada tant cuinar, menjar, celebrar amb un dinar, mirar com es cuina, olorar productes, tastar,…?

Fixem-nos que el primer que fem en néixer és plorar, i no se si estem disgustats o no pel fet que ha estat difícil arribar al món exterior, però la forma de calmar aquests plors s’aconsegueix si ens posen en contacte amb l’escalforeta de la pell de la mare i desprès quan ens ofereixen el pit i independentment de si hi ha llet o no, ja podem succionar i tranquil.litzar-nos. Posteriorment si plorem ens donen menjar o si no és l’hora ens donen un xumet i si no ens el donen doncs ens xarrupem un dit. Així doncs la pregunta anterior queda contestada: la nostra relació amb el menjar és absolutament primaria i bàsica.

El menjar és un calmant emocional d’aquelles emocions que considerem negatives, amb la gran sort que no fa distinció entre una emoció i una altre, tant pot calmar la tristesa com la ràbia, la frustració o la decepció.

Alhora és un potenciador de les emocions considerades positives fent que si ens sentim bé tinguem més tendència a gaudir i compartir menjar, les emocions positives s’expandeixen cap a l’exterior.

Què ens agrada menjar? Dolç, salat, picant, amarg…A quina temperatura? Més aviat tebi, sempre molt calent, només productes freds? A quina velocitat? Quanta quantitat i a quines hores? Ens agrada compartir o preferim un dinar en solitari? Cuinem o preferim que ens ho facin? Sabem fer un plat i  ens delim de convidar als amics o simplement ens agrada que ens delectin a nosaltres? Som aventurers i ho tastem tot o tradicionals i poc innovadors? Quan viatgem ens deixem seduir per les especialitats del territori o intentem repetir el que tenim a casa? Som arriscats i barregem el que pensem que pot quedar bé o ens assegurem l’èxit repetint receptes? No ens agrada menjar i ho fem per què toca o esperem a tenir gana?Anem a un restaurant a menjar alguna plat que ja coneixem o cada cop que hi anem triem diferent?… Es molt curiós el munt de coses que podem saber de nosaltres i dels nostres estats emocionals si observem  com mengem.

Que diu de tu el teu estil culinari?

Fa alguns dies algú em va explicar l’eslògan d’una beguda alcohòlica, de la que no faré menció del nom, simplement per aquest component desinhibidor que podria portar a fer-ne un mal ús i no pas pel seu gust amarg, que refresca i alegra qualsevol migdia calorós d’estiu. M’explicaven doncs, que en els seus anuncis i amb una aparença de glamur i una expressió clara de conquista es parla de buscar el que es vol, però com que té un aire sensual i sexual en mirar-lo és fàcil quedar-se en aquest missatge més carnal i transgressor, que evidentment també fa més fàcil vendre el producte, però que a vegades fa que passi desapercebut el verdader missatge de la marca, que és: La sort es busca.

Quan pensem en la sort gairebé sempre imaginem allò que passa sense la nostra intervenció, és a dir, el que passa per atzar i ens sorprèn. I pot ser que en algunes ocasions creiem que passa així, que sense haver fet res d’especial es fan realitat els nostres desitjos, però si fem un repàs d’aquelles ocasions de la vida en les que considerem que hem estat de sort podrem veure com al darrera en la majoria de les ocasions hi han accions, accions per buscar la sort: Si a algú li toca la loteria diu quina sort, sense contemplar que l’ha sortit a comprat, si un s’ha lliurat d’un accident no té en compte que ha intentat per tots els mitjans que estan al seu abast impedir-ho, si un resisteix un procés llarg de malaltia oblida l’esforç mental que ha hagut de fer per no decaure i seguir endavant…

En moltes ocasions restem importància a les accions que hem fet per aconseguir tenir sort i vivim pensant en l’atzar, que no està malament tampoc, però que en situacions difícils aquesta forma de veure-ho pot fer que no recordem que ens hem de posar a fer coses, que la sort l’hem de buscar i que buscant-la és quan la trobem.

Per alguna raó l’òrgan sensorial més ampli és la pell. El llenguatge del tacte és molt poderós, en moltes ocasions més poderós que el de les paraules, i a través d’ell podem transmetre l’estimació, el carinyo i  la protecció que tot ésser viu pot entendre i traduir per: sóc digne de ser estimat.

Els nens que són criats amb poc contacte, que no són abraçats, petonejats, alçats, creixen amb una profunda sensació de dolor i conforme van creixent es diuen a si mateixos coses com: si els meus pares no em tocaven, que són les persones més importants per mi és que devia ser defectuós, o, no devien estimar-me gaire si no tenien desig d’abraçar-me…

Quan aquest nen es fa adult es pregunta: Com puc esperar que una persona m’estimi i em vulgui tocar si els meus pares no ho van fer?

Perquè una persona pugui viure amb aquest mínim contacte corporal ha d’intentar no reconèixer les seves necessitats d’amor, reprimir la necessitat de proximitat, d’intimitat, d’aquesta manera pot sobreviure, però tindrà un patró de conducta díficil d’esborrar que de forma soterrada el portarà a intentar contínuament tenir allò que li va ser negat. Aquest patró de conducta es presenta de dues maneres i o bé veurem un adult que no pot estar còmode en una relació, que evitarà totes les possibles relacions d’intimitat  i fugirà d’ell mateix i dels altres, o bé trobarem un adult que té relacions sexuals indiscriminadament i amb una altíssima freqüència buscant saciar-se del contacte que no va tenir, conducta que no fa més que empitjorar la seva integritat.

Els dos patrons de conducta tot i que semblen contradictoris són la recerca incessant i inconscient del que merexia haver rebut a través del  tacte: l’amor.

Abraçar-se regula a la baixa el ritme cardíac i la pressió arterial i augmenta el nivell sanguini d’oxitocina, l’anomenada hormona de l’amor. Molts estudis demostren sobradament que les persones que reben i donen abraçades viuen més sans i més anys que aquells que no ho fan.

Seria difícil fer-nos tot el temps  proves mèdiques per tenir la certesa del que passa internament quan abraces a algú o algú t’abraça a tu, però si et mantens plenament  conscient sí que pots sentir una corrent tranquil·litzadora. És una qüestió energètica, com recarregar les piles.

L’abraçada és un medicament gratuït protector de la vida.

A l’inici de treballar amb persones amb malaltia mental greu pensava amb freqüència Qui  deu abraçar a aquestes persones? Encara avui m’ho pregunto, perquè tot i ser un gest fàcil, que no requereix de cap habilitat comunicativa, és un gest que està cada dia més en desús.

A vegades envejo als esportistes quan veig que s’abracen amb  facilitat, sense miraments, amb intensitat. Gairebé no tenen temps de prestar atenció a les seves sensacions físiques però l’entusiasme se’ls hi encomana.

Què creieu que passaria si cada dia féssim alguna abraçada amb consciència? I si ens en féssim més d’una?  I si malgrat fer-nos grans, seguíssim fent abraçades als nostres fills ja adults com quan eren xics?