ESTRÈS EXTERN O ESTRÈS INTERN Us ha passat a vegades que algú us pregunti si esteu estressats, o si porteu una vida estressada? O potser us heu trobat preguntant-vos com pot ser que algú de qui penseu que té una vida molt … Continue reading
Recordeu la història d’aquella nena que portava les sabatilles al seu pare, quan aquest arribava cada dia de treballar, fins que un bon dia, després de debatre’s llargament, va decidir no fer-ho més? Vam parlar de com a la infància … Continue reading
Si escoltes que algú parla contínuament del passat, d’allò que li succeïa quan era nen, de les circumstàncies vitals que va viure, de com era el seu poble, de les qualitats personals que tenia abans, i de tot el que … Continue reading
Era una vegada una nena que duia cada dia les sabatilles al seu pare quan aquest arribava a casa cansat. Era un ritual sense gaire importància, potser per la nena era un intent de guanyar-se el bon humor del pare … Continue reading
Us heu trobat a vegades excessivament preocupats i tot el temps donant voltes a perquè una relació no funciona, a si no ho heu fet bé, a si és injust, a si no ho enteneu, a si havíeu d’haver fet … Continue reading
En el llarg camí de la vida és fàcil no adonar-te com vas abandonant certes aficions, costums, formes d’actuar que t’agradaven i et divertien o simplement et feien sentir bé, et donaven el que en diem popularment “personalitat”. Com la … Continue reading
De què parlem quan diem que volem tenir una família normal? Què és una família normal? Hi ha alguna família normal? No ho són totes de normals? La persona que es qüestiona sobre la normalitat de la seva família és perquè segurament … Continue reading
El lloc on vivim, ja sigui la ciutat o la muntanya es converteix en moltes ocasions en un espai poc apreciat, perquè hi som d’una forma fugissera, amb pressa, com si ja no hi hagués res a mirar. En moltes … Continue reading
Quants actes delictius s’han de cometre perquè se’t pugui posar l’etiqueta de delinqüent?
Fa uns dies, per casualitat, veia un documental sobre un noi empresonat per consum i tràfic de drogues. La forma com ell mateix explicava la seva vivència em va fer pensar.
Va estar en una de les presons més violentes dels Estats Units Va veure moltes coses, fins i tot, va veure matar persones amb total impunitat. Era tant el seu desconcert, angoixa i indefensió pel que va patir en pròpia pell com a víctima i pel que veia, que va pensar que no sobreviuria a aquells fets. Va començar a escriure un diari de tot allò . En publicar-se aquell diari les condicions de seguretat dels empresonats van millorar considerablement. Acabava el documental explicant que estava agraït pel seu pas per la presó perque li va permetre tenir clar que havia de fer un canvi de vida.
I jo em pregunto: Va escriure un diari per no tornar-se un monstre, com alguns dels seus companys? Escriure el diari el va ajudar a no traumatitzar-se o ja era un resilient i per això el va escriure? S’ha de passar necessàriament per presó per tenir clar que has delinquit però no ets un delinqüent? La reinsersió social depèn del que s’aprèn a la presó o de la teva forma de ser? És l’empatia aquesta capacitat de sentir com els altres la que fa que no segueixis delinquint? I si la poguéssim inocular quin seria el resultat?
Llàstima que aquesta empatia no es pugui avaluar amb suficient objectivitat i certesa abans d’empresonar a algú i que no hi hagin arguments amb suficient poder, com per fer canviar l’estil de vida a les persones molt abans que delinqueixin.
Pel·lícula de Fernando Franco on es pot viure, en primera persona, el dia a dia de la vida d’una noia amb Trastorn Limit de la Personalitat que s’autolesiona.
La pel·lícula és dura i grisa, per representar amb exactitud el to emocional de la vida de les persones que per regular els seus estats emocionals es tallen, es cremen, deixen de menjar, es droguen i/o porten a terme altres conductes més subtils per autodestruir-se, malgrat voler viure alhora.
És la contradicció interna per excel·lència, de forma molt inconscient tenen pànic a l’abandonament i alhora el provoquen contínuament. Voldrien demanar ajut i amb la mateixa intensitat es neguen a fer-ho.
Fernando Franco parla de les persones que no poden autocalmar-se quan s’enfaden, quan senten pena, quan senten dolor emocional, o quan senten un buit existencial, perquè totes aquestes emocions les experimenten amb molta intensitat o perquè no han après a autoconsolar-se. Aquestes persones emprenen conductes lesives que són molt doloroses i d’aquesta manera la sensació del tall, de la cremada o de la inanició, passa per sobre de l’emoció que estaven experimentant, quedant aparentment neutralitzada.
Les persones que com la protagonista poden arribar a agredir-se a si mateixes, no permeten cap entrada a la seva intimitat, s’enfaden de forma molt intensa tot i que no ho comuniquen obertament, un dia et poden adorar i el següent despreciar, són impulsives i no toleren el desencís o el desengany amb allò que han pensat que havia de ser d’una determinada manera.
No és estrany que pel director el seu primer plantejament fos fer-ne un documental i una sort que decidís no fer-ho perquè d’aquesta manera potser arribarà a un públic més ampli, sobretot a totes aquelles persones que conviuen amb el trastorn o que conviuen amb persones que s’autolesionen.
El que aquestes persones necessiten dels altres, com veiem a la pel·lícula, no sempre és el que estan disposades a rebre però segur que la presència perseverant, la companyia i la compassió fan que la seva vida sigui més sostenible emocionalment.
Posted in Pel·lícules, Saps que...
Tagged Autolesió, EMDR, Emocions, HERIDA, personalitat, Psicologia, transtorn límit
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX