Era una vegada una nena que duia cada dia les sabatilles al seu pare quan aquest arribava a casa cansat. Era un ritual sense gaire importància, potser per la nena era un intent de guanyar-se el bon humor del pare … Continue reading
Aquesta setmana he tingut la sort de veure amb pocs dies de diferència dues pel.lícules que parlen de regulació emocional i que es trobarien una a l’extrem totalment oposat de l’altre. Malgrat que són diferents, les dues tenen en comú el que les fa … Continue reading
Dos personatges de pel·lícula tenen una conversa sobre sexe i la noia li pregunta al noi: Què prefereixes sexe salvatge amb una desconeguda o sexe amb amor amb algú que t’estima? És una bona pregunta que no se si té una bona resposta. És necessari decantar-se … Continue reading
Quants actes delictius s’han de cometre perquè se’t pugui posar l’etiqueta de delinqüent?
Fa uns dies, per casualitat, veia un documental sobre un noi empresonat per consum i tràfic de drogues. La forma com ell mateix explicava la seva vivència em va fer pensar.
Va estar en una de les presons més violentes dels Estats Units Va veure moltes coses, fins i tot, va veure matar persones amb total impunitat. Era tant el seu desconcert, angoixa i indefensió pel que va patir en pròpia pell com a víctima i pel que veia, que va pensar que no sobreviuria a aquells fets. Va començar a escriure un diari de tot allò . En publicar-se aquell diari les condicions de seguretat dels empresonats van millorar considerablement. Acabava el documental explicant que estava agraït pel seu pas per la presó perque li va permetre tenir clar que havia de fer un canvi de vida.
I jo em pregunto: Va escriure un diari per no tornar-se un monstre, com alguns dels seus companys? Escriure el diari el va ajudar a no traumatitzar-se o ja era un resilient i per això el va escriure? S’ha de passar necessàriament per presó per tenir clar que has delinquit però no ets un delinqüent? La reinsersió social depèn del que s’aprèn a la presó o de la teva forma de ser? És l’empatia aquesta capacitat de sentir com els altres la que fa que no segueixis delinquint? I si la poguéssim inocular quin seria el resultat?
Llàstima que aquesta empatia no es pugui avaluar amb suficient objectivitat i certesa abans d’empresonar a algú i que no hi hagin arguments amb suficient poder, com per fer canviar l’estil de vida a les persones molt abans que delinqueixin.
Surts de l’aparcament i entres de ple a la gran ciutat. Mires el rellotge, i és clar, tens pressa. Pares just al perfil de la vorera davant un pas de vianants, atrafegat mirant les teves coses i al mateix temps i davant del mateix pas de vianants para algú en la seva moto i espera que alcis la vista i t’adonis que pots passar. T’està esperant i si això no és suficient, et fa un somriure i mou el cap en senyal d’estar encantat de veure’t creuar. Somrius.
No passa sovint, però passa i quan passa pots sentir-te benvingut en primera persona. Tant si ets el que creues com si ets el que espera, el gest et fa sentir molt bé en el mateix instant, somrius i et sents amb energia renovada una bona estona, i recordar-ho al llarg del dia i dies enllà et fa somriure i voler tornar.
Gràcies per deixar-me passar.
Brian Koppelman i David Livien directors de la pel·lícula Un hombre solitario han construït la història d’un home a la cinquantena, excessivament orgullós de si mateix, amb una promiscuïtat sexual i juvenil desenfrenada i una intensa por a perdre la joventut. Un Michael Douglas que està tan pendent de si mateix i de les seves conquestes que no pot veure que només té la solitud que provoca i que aquesta no ve donada per la promiscuïtat, com seria fàcil creure, sinó per la manca d’interès per les persones amb qui es relaciona.
És una pel·lícula retrat d’una realitat molt comuna. No explica res que no estiguem cansats de veure, però té d’interessant que no endolceix al personatge i deixa que es “porti malament” amb tota llibertat, amb acceptació i sense sentimentalismes. El personatge i les persones reals a qui representa, no canvien fàcilment ni tenen intenció de fer-ho en un futur, malgrat la solitud que experimentin.
Van sempre junts promiscuïtat i menyspreu pels altres? És fàcil resistir el malestar que provoca tornar-se invisible o poc interessant? Es pot gestionar d’una altra manera els sentiments que provoca fer-se gran? Hi ha algú a qui no li faci mal passar dels 50? Quan et relaciones amb algú força més jove, segur que guanyes en vitalitat i energia a més a més de sentir-te important, però és suficient per oblidar-te de l’edat que tens? La recerca incansable per allò que ens permeti allargar la vida, busca vida o joventut?
Escoltant a la Oceanògrafa Josefina Castellví en una entrevista pel recent atorgat premi Nacional de Cultura 2013, he recordat unes paraules que venen a dir que només es pot gaudir d’allò que no intentem posseir.
Emocionalment parlant, m’ha semblat un clar exemple de persona que va treballar, estimar i gaudir del territori en llibertat, sense pretendre fer-lo seu, no el va acotar, privatitzar, comprar ni adquirir drets. Va dirigir importants treballs d’investigació a l’Antàrtida, va tenir la clau d’entrada i sortida de persones a aquest paradís gelat, i es va negar sempre a que aquests espai privilegiat i verge fos utilitzat per altres activitats que no fossin la recerca. Segurament una tasca més dura que la pròpiament d’investigació. Ara parla de l’Antàrtida com si fos d’ella i ara que hi ha tornat per la gravació del documental Els records del gel, diu que ja no hi tornarà més. I sabeu perquè no hi tornarà? Perque allà només hi caben 12 persones i si hi va algú que no esta investigant pren el lloc d’ algú altre que si que ho pot fer. És el respecte a la feina que ella ha fet durant anys i a la que es fa actualmente i sobretot el respecte a la natura i a la no propietat sobre aquesta.
Estima profundament l’Antàrtida, encara avui en parla i la viu com si fos d’ella, i tot i així, no te cap interès en posseir-la. És per això que la pot esimar? Si realment fos seva, no estaria tot el temps patint per ella, veient només el perill que corre i sense poder-la gaudir?
El dia de l’aniversari sempre és un dia especial, simplement perquè no saps què fer perquè ho sigui, perquè es converteix en un dia especial de la forma més inesperada, perquè estàs trist inexplicablement, o simplement perquè no vols sentir-te gran.
Si penséssim que celebrem el temps que fa que som al món, l’oportunitat que la nostra mare ens ha donat per gaudir de la vida potser seria més fàcil sentir-nos feliços. Sentiríem agraïment per ella i pel miracle de la maternitat, sentiment que ens reconfortaria profundament perquè està dirigit a algú altre diferent de nosaltres mateixos.
Fa uns dies em vaig quedar amb un diàleg entre dos personatges d’una pel·lícula, on un d’ells li pregunta a l’altre: Què és per tu la vida matrimonial? I l’altre li respon: La vida matrimonial és com estar en una subhasta on no saps mai si la teva és la millor oferta.
Pel context de la pel·lícula feia pensar que el personatge que respon viu la seva relació en una constant incertesa i inseguretat, com si en qualsevol moment ell pogués ser guanyat per un altra persona més interessant, una persona que pot ser una millor oferta. De fet hi ha persones que viuen així les seves relacions, patint per si no són suficient i això els porta a intentar un sistema de control ferri des del que poder vigilar qualsevol senyal sospitosa.
Però jo penso que aquest comentari també podria ser vist des d’un altre angle i si creus que la vida de parella pot ser com una subhasta el millor que pots fer és buscar creativament ser tu el que tens sempre la millor oferta, generant així una relació dinàmica, que no s’estanqui i entri excessivament en rutina.
El món és d’aquells que creuen que res és impossible.
El 1.600.000 persones que avui ens hem donat les mans hem mogut el món. Som els que creiem que res és impossible. Aquestes mateixes persones som les que haurem de seguir-ho creient durant molt de temps perquè serà una tasca llarga i difícil.
El món és de tots nosaltres.
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX