Category Archives: Reflexions

Molts programes televisius haurien d’anar precedits d’un avís seriós sobre la possibilitat de ferir la sensibilitat dels espectadors,  perquè el que vaig veure, escoltar i sobretot sentir en veure’n un d’ells, gairebé no es pot ni escriure. Un noi al que preguntaven què volia ser en un futur, deia que presentador de TV, i fins aquí cap problema, però a la segona pregunta que era que què sabia fer o en què estava format deia amb orgull i prepotència, alhora que assenyalava amb les mans el seu cos: “que vaig cada dia al gimnàs, eh!!”. Incredulitat, estupefacció, incomprensió..

Ens haurem de creure que la formació i el que vas aconseguint amb treball i constància, no té cap importància i el que compta nomès és la imatge que dones? No cal saber res si ets capaç de moure’t amb gràcia? Es podrà viure de ser el més tonto dels tontos? Quina és la proporció de joves que veuen així la vida?

Les festes de Nadal no són les que t’agraden? Doncs converteix-les en les que tu penses. No cal que et deixis portar per les convencions, si no ets un aferrissat consumidor no t’hi converteixis, si no t’agraden les festes familiars no les facis, si no sents res per les tradicions no les segueixis. Però si cada any quan han  acabat les festes et sents trist perquè no han estat el que tu volies, no esperis a que elles canviïn, fes-ho tu, i podràs recordar-les amb un somriure.

Celebra el Nadal com una festa espiritual i fes-la com a tu t’agradaria que fos. No la deixis passar de llarg. No la rebutgis només perquè sembla revestida d’una necessitat comercial desaforada. Jo crec que, sembli el que sembli,  l’esperit d’aquestes festes va més enllà de tot allò que es pot comprar.  Quan busquem aquest esperit nadalenc als aparadors de les botigues, també volem trobar  il·lusió, esperança, vells records, nostalgies, emocions compartides, sobretot compartides… Són festes per pensar en els altres i pensar en els altres no està mai de més.

Com les dinàmiques familiars han canviat molt i canvien contínuament potser ja no es fa el dinar que abans es feia, o com els nens són grans no té sentit fer les festes amb el mateix format, o com no hi han els diners que abans es tenien no es poden fer els regals que voldríem. Fes les festes adaptades a les circumstàncies en les que estàs o en les que creus.

Potser no cal regalar un massatge a la teva parella si no tens els diners, però tampoc no cal renunciar a fer-li tu. Potser no pots anar al restaurant que voldries però pots cuinar tu i sorprendre. Potser no pots comprar l’últim model de maquineta de videojocs però pots passar-te una bona estona jugant amb el teu fill amb la que ja teniu. Potser ja no poden venir a sopar a casa teva el dia de Cap d’Any però res t’impedeix crear un altre sopar festiu per commemorar l’any nou de la manera que a tu t’agrada…

Atendre als teus i oblidar-te una mica de tu, és el millor regal que pots fer i també el millor que pots rebre.

Us ha passat alguna vegada que heu llegit un llibre que instintivament regalaríeu a un amic, o que esteu pensant en anar a fer un cafè amb una persona que teniu moltes ganes de veure, o que voleu felicitar les festes de forma personalitzada a una persona per la qual sentiu un apreci molt especial i ho aneu posposant fins que arriba el dia que aquesta persona s’avança i ho fa ella? Segur que us ha passat i en més d’una ocasió.

Com li expresses aleshores l’estimació que sents? Li dius allò tan usat de “jo també pensava en tu” “estava a punt de trucar-te” “gràcies, igualment”…?  Segurament sí, perquè és la veritat, però et sents  malament perquè el fet de no ser el primer en dir-ho o fer-ho, t’impedeix  expressar-li  la intensitat, la il.lusió o el desitg que tu senties.

Si el cor et parla, escolta’l i actua.

Veien el documental del programa Sense ficció de TV3, titulat “El Modernisme, una història de destrucció” quedes desconcertat de veure com fa  molt pocs anys es va destruir una bona part del Patrimoni d’Art Modernista Català només perquè a alguns no els hi agradava. Per molts un fet desconegut, segurament perquè moltes vegades es visita el  patrimoni cultural propi com si ja el coneguéssim, anem per lliure mirem i marxem, i no ho fem com un turista que es fa acompanyar per un guia que li explica el que veu i el que no veu, en aquest cas perquè no hi és, doncs alguns van decidir enderrocar-ho.

Veure com queien aquelles cases modernistes em va fer qüestionar: Com es viu amb les crítiques ferotges i la destrucció de la teva obra, promoguda per coetanis teus de renom? Ja sé que això és antic, que ha passat a descobridors, científics, metges, artistes i a moltes persones que han estat visionaris de la seva època, avançats en pensaments i accions. Tot i així, jo insisteixo en la pregunta: Com ho fas per viure amb això?  Sents inseguretat i vergonya i acabes no gaudint de la teva obra, no treballant suficientment per donar-la a conèixer com es mereix, o pel contrari adoptes una posició de fermesa i et tornes un representant iracund o excèntric que intenta imposar-la sigui com sigui? De ben segur que hi ha més opcions intermèdies per viure amb això i, malauradament, totes elles influencien el treball artístic.

La creativitat té molt d’espontaneïtat, de vivència, de sensacions i poc de paraules i raonaments. L’enuig i la tristesa de veure la teva obra no només criticada sinó destruïda són emocions que per força han d’interferir amb les que donen lloc a la creació.

Treure-li valor a l’obra d’un altre i no tenint-ne prou, desfer-se’n, em porta a preguntar-me si no hi ha  molta prepotència per jutjar i massa poder per destruir.

Llegia l’altre dia en un blog de fotografia una frase que, tot i ser simple, em va ressonar interiorment, deia la fotògrafa: cómprate un gran angular, pero no para las fotos de hoy, sino para la vida.

Potser les paraules ja estaven escollides amb intenció de sacsejar-nos el present, el aquí i ara, i fer-nos  anar una mica més enllà. Bé, tant si la seva intenció era aquesta, com si el que volia dir era simplement que la compra del gran angular seria per sempre, jo si que vaig anar més enllà i ho vaig relacionar amb aquelles vegades en que ens trobem ofuscats en una idea o en una situació, donant-li voltes, sense sortida. Convençuts que d’aquesta manera trobarem la solució, però  en aquestes situacions tant circulars, mai remenant el que ja teníem arribem a res nou, a cap sortida.

Si recordem alguna vegada en la que hem estat en aquesta situció ens adonarem que realment ens en hem sortit justament ampliant el ventall de dades, d’opinions, d’informació, en definitiva, anant més enllà. Hem necessitat aixecar-nos i anar a donar un vol i a la tornada, de forma inexplicable, arriba la solució al problema. Hem parlat amb algú que ens ha donat un punt de vista diferent i ens hem trobat ja en el següent pas del nostre projecte.  Hem anat a dormir amoïnats i l’endemà no sabem com teníem les coses clares. Ens hem imaginat com ho faria una altra persona i voilà!!  nosaltres també ho podem fer.

El gran angular veu més enllà de l’ull humà. No és fantàstic? Comprem-nos un gran angular per la vida.

Per més que sé que tots hem de morir i que des del mateix dia en que som concebuts això ja pot passar, el que sento és tristesa. Quan et donen noticies de mort, el que saps i el que sents s’allunyen tant, que sembla impossible que ambdues coses s’allotgin en la mateixa persona.

La Isabel és escriptora, d’aquelles que parlen de sentiments a la més mínima ocasió. Un dia li vaig dir que em semblava que tenia una virtut especial amb les paraules, perquè era capaç d’explicar un constipat de forma tant poètica que feia que desaparegués la ràbia que et fa sentir la seva inoportuna aparició.

Fa uns dies ella va escriure sobre la seva malaltia i la seva operació i al llegir-ho sents tristesa però no por. Avui ja no pot escriure, ni tampoc escoltar el que les seves paraules feien sentir als seus lectors. Sort que un dia vaig tenir l’ocasió per fer-li saber el que sentia en llegir-la, perquè ara, ja no ho podria fer.

Al marxar ens vam fer dos petons i un somriure de complicitat, així és com et recordaré.

http://isabelnunez-zbelnu.blogspot.com.es/

 Peter Dundas director creatiu de Pucci explicava en una entrevista que ell havia escollit el què volia ser, desprès de pensar no només en què seria més feliç sinó en que només seria útil a la humanitat si era feliç. Ser útil a la humanitat sent feliç és una  manera original, social i alhora evolutiva de plantejar-se aquella antiga pregunta de: Què vols ser quan siguis gran?

El que ens fa feliç no és un estat permanent, sinó que és un procés dinàmic i va canviant evidentment en relació a tot allò que ens passa, però també en relació a la pròpia evolució cronològica. Potser això explica perquè avui veiem en moltes ocasions canvis radicals de professió, la majoria de vegades  cap a professions que abans eren hobbys o aficions. Segurament el que tenen en comú aquestes activitats que estaven relegades al temps lliure és que ens fan feliços. Si tenim la sort de conèixer a alguna d’aquestes persones que han canviat de professió, el que veurem de ben segur és que estan entusiasmades, motivades i disposades a grans sacrificis. Han retrobat  una part de si mateixes on es posa en relació, de forma natural, esforç amb plaer. Tots sabem el poder del plaer a l’hora de mantenir constant un esforç, i també tots sabem l’estat afectiu en que entrem quan convivim amb persones felices i entusiastes.

Quan tries professió, ho has de fer per sempre?  Si ho fas per sempre, què has de fer per seguir sent feliç i, per tant, seguir sent útil a la humanitat? Si anem canviant amb l’edat i les circumstàncies, per què no hauria de canviar també la nostra professió o la nostra forma de portar-la a terme?

Siguem útils a la humanitat.

En temps de crisis econòmica, social, política o personal, la competència és més delleial que mai, arribant a la mesquinesa. Quan els temps són bons i hi ha de tot per tots, tothom està entretingut amb les seves coses i les diferències són futileses, però quan els temps no són tan bons, l’entreteniment és intrigar contra el que creus que té més.  A partir d’aquí ja val tot, mentir amb total impunitat és una realitat més que fàcil,  perquè l’altre a partir d’aquesta mentida, ni pot parlar ni pot callar, digui el que digui serà motiu de crítica i de confirmació de les teories que s’hagin difòs.

Està bé tenir tant poder que puguis mentir i ningú et pugui demanar responsabilitats?

Quan l’altre dia escoltava en Kilian Jornet al programa El Convidat em va sorprendre molt gratament percebre la coherència interna que traspua quan parla de la seva relació amb la muntanya, la seva manera d’explicar i alhora de mostrar el seu vincle amb ella, un vincle tant o més fort que el familiar.

També em va fer pensar una frase que va dir: “Cada dia puc saber si la muntanya està contenta o si està enfadada” . Frase que la pot dir tothom quan viu en un context determinat durant molt de temps, amb la condició de que com diu la paraula, hi visqui de forma conscient, pensant-lo i sentint-lo, que això és el que ens va ensenyar  que feia ell a la muntanya. Quan en Kilian va explicar el que sap de la muntanya, juntament amb la seva expressió corporal, em va generar algunes preguntes sobre com s’arriba a aquesta percepció que va més enllà del que ens informa  cadascun dels òrgans sensorials.

Aquesta percepció és quelcom que ell veu, que toca, que escolta, que tasta, o que olora? Aquesta percepció és simplement el resultat d’una suma d’informació aportada per cada òrgan sensorial?  És una percepció molt més complexa que això, expressió d’un sisè sentit encara poc conegut? El que es percep és l’energia del lloc, només captada  pels que viuen de forma conscient o per alguns privilegiats? Si és energia, quin és l’òrgan sensorial que ens informa?