Dos personatges de pel·lícula tenen una conversa sobre sexe i la noia li pregunta al noi: Què prefereixes sexe salvatge amb una desconeguda o sexe amb amor amb algú que t’estima? És una bona pregunta que no se si té una bona resposta. És necessari decantar-se … Continue reading
Pots conèixer a moltes persones, i saber molt d’elles, i elles saber molt de tu, però perquè aquestes persones puguis sentir-les com amigues o puguis gaudir d’ una bona relació, és necessari construir experiències comunes. Fixa’t que passa quan et trobes … Continue reading
En el llarg camí de la vida és fàcil no adonar-te com vas abandonant certes aficions, costums, formes d’actuar que t’agradaven i et divertien o simplement et feien sentir bé, et donaven el que en diem popularment “personalitat”. Com la … Continue reading
Les noves tecnologies ens permeten una fàcil i ràpida comunicació, tothom té més amics que mai, però les noves tecnologies no són suficients per fer que totes aquestes relacions siguin més sòlides. Les relacions pares-fills i també les d’amics no semblen beneficiar-se tant com podríem esperar d’aquestes noves formes … Continue reading
De què parlem quan diem que volem tenir una família normal? Què és una família normal? Hi ha alguna família normal? No ho són totes de normals? La persona que es qüestiona sobre la normalitat de la seva família és perquè segurament … Continue reading
El lloc on vivim, ja sigui la ciutat o la muntanya es converteix en moltes ocasions en un espai poc apreciat, perquè hi som d’una forma fugissera, amb pressa, com si ja no hi hagués res a mirar. En moltes … Continue reading
Posar-se a dieta és des d’un punt de vista conductual una tasca molt fàcil, un llegeix el que ha de menjar, s’ho menja i ja està, només queda esperar els resultats. Però tothom sap que això que acabo d’escriure és … Continue reading
Pel·lícula de Fernando Franco on es pot viure, en primera persona, el dia a dia de la vida d’una noia amb Trastorn Limit de la Personalitat que s’autolesiona.
La pel·lícula és dura i grisa, per representar amb exactitud el to emocional de la vida de les persones que per regular els seus estats emocionals es tallen, es cremen, deixen de menjar, es droguen i/o porten a terme altres conductes més subtils per autodestruir-se, malgrat voler viure alhora.
És la contradicció interna per excel·lència, de forma molt inconscient tenen pànic a l’abandonament i alhora el provoquen contínuament. Voldrien demanar ajut i amb la mateixa intensitat es neguen a fer-ho.
Fernando Franco parla de les persones que no poden autocalmar-se quan s’enfaden, quan senten pena, quan senten dolor emocional, o quan senten un buit existencial, perquè totes aquestes emocions les experimenten amb molta intensitat o perquè no han après a autoconsolar-se. Aquestes persones emprenen conductes lesives que són molt doloroses i d’aquesta manera la sensació del tall, de la cremada o de la inanició, passa per sobre de l’emoció que estaven experimentant, quedant aparentment neutralitzada.
Les persones que com la protagonista poden arribar a agredir-se a si mateixes, no permeten cap entrada a la seva intimitat, s’enfaden de forma molt intensa tot i que no ho comuniquen obertament, un dia et poden adorar i el següent despreciar, són impulsives i no toleren el desencís o el desengany amb allò que han pensat que havia de ser d’una determinada manera.
No és estrany que pel director el seu primer plantejament fos fer-ne un documental i una sort que decidís no fer-ho perquè d’aquesta manera potser arribarà a un públic més ampli, sobretot a totes aquelles persones que conviuen amb el trastorn o que conviuen amb persones que s’autolesionen.
El que aquestes persones necessiten dels altres, com veiem a la pel·lícula, no sempre és el que estan disposades a rebre però segur que la presència perseverant, la companyia i la compassió fan que la seva vida sigui més sostenible emocionalment.
Posted in Pel·lícules, Saps que...
Tagged Autolesió, EMDR, Emocions, HERIDA, personalitat, Psicologia, transtorn límit
Aquesta setmana he tingut la grata oportunitat de veure la pel.lícula de Mike Binder En algun lugar de la memòria. El protagonista principal és un Adam Sandler interpretant a un home que desprès d’haver perdut a la seva dona i … Continue reading
Les dones sempre han tingut l’exclusiva del mal de cap com a excusa per no tenir relacions sexuals. Però no per això han de creure que ells no tenen cap excusa típica del seu gènere. Veure qualsevol cosa a la televisió fins ben tard o allargar la jornada laboral eternament, són algunes de les excuses que ells utilitzen.
Quina diferència hi ha doncs entre ells i elles? Perquè sempre es fa broma de l’excusa d’elles però mai es comenta la d’ells?
Una diferència podria ser que elles primer diuen “no en tinc ganes” i després utilitzen l’excusa, per contra ells no diuen gairebé mai “no en tinc ganes”, simplement miren la TV o arriben tard.
Fer broma d’alguna cosa que ells no diuen és difícil i fer-ho, atemptaria contra la seva virilitat, per allò que es diu contínuament que ells sempre estan a punt o que tot el temps pensen en el mateix.
És possible que sexualment ells siguin més actius que elles, però també és veritat que ells a vegades no en tenen ganes.
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX