Category Archives: Saps que…

“Ets igual que el teu pare” “Ets igual que la teva mare” “Ets igual que la teva àvia”….són frases que sovint s’utilitzen amb una càrrega negativa associada, que ve a dir que tens el mateix  defecte insuperable que la persona mencionada.

Qui utilitza aquestes frases amb freqüència, no s’adona del mal emocional que causa, fent que la vida de la persona a la que li ha dit comenci a organitzar-se entorn de la persona mencionada. Segons la personalitat o l’edat de la persona a qui se li diu, aquesta  viurà  comparant constantment la seva conducta amb la de la persona mencionada, intentant saber si és cert el que li diuen. A partir d’aquesta comparació continua, o viurà sempre  intentant no semblar-s’hi, o viurà sempre creient que és idèntic a aquesta persona. En qualsevol cas l’efecte serà el mateix: de tant mirar-s’ho acabarà fent realitat la semblança.

Segurament quan algú diu aquestes frases, té per intenció  que aquesta semblança no existeixi, però el que està causant és que la semblança es faci real i a més a més sigui inevitable i inflexible.

Quan en teràpia mirem les escenes del passat no és pas per intentar canviar-lo o per buscar culpables, no. Mirem al passat  buscant el nen que vam ser i les situacions per les quals vam passar, amb l’interès de reconèixer-nos. Reconèixer-nos en la nostra tenacitat per suportar un maltracte dels nostres companys d’escola, en la valentia exhibida per defensar el nostre punt de vista davant d’algun adult autoritari, en la nostra paciència per suportar  una excessiva i primerenca tasca de cuidadors d’adults irresponsables o negligents, per la nostra resistència silenciosa davant d’un abús, per una ira expressada desmesuradament davant  la mort d’un ésser estimat, per haver estat agressius amb nosaltres mateixos o amb els altres, mentre intentàvem fugir del dolor de creure’ns defectuosos…

Mirarem al passat des del present, fins a poder sentir que vam fer el que vam poder. Si hagués estat a les nostres mans fer-ho millor així ho hauriem fet, i això no ha d’enterbolir mai el valor del que vam fer.

Sanar una situació del nostre passat que encara avui ens desborda emocionalment, consisteix a sentir el reconeixement que no vam tenir. Quan arribem a aquest reconeixement, el passat ocuparà el seu lloc en la nostra biografia, i les seves emocions deixaran d’estar presents. Sabrem el que va passar però ja no en serem víctimes sinó supervivents i la majoria de vegades herois.

És possible que intentem en més d’una ocasió estar a favor o en contra de les relacions en les xarxes socials, intentant definir-nos com defensors o detractors d’aquest tipus de comunicació en front del més tradicional de veure’s en persona.

Com diu Le Corbusier quan parla d’arquitectura i de la relació que hi ha entre les diferents peces d’una construcció: la relació entre elles és allò invisible que fa del conjunt una obra singular. Es a dir, que l’esperit d’una construcció esta també en l’espai no construït, i no només en cadascun dels seus components.

En les relacions passa una mica el mateix, dues persones poden entendre’s en el sentit ampli de la paraula, perquè saben que comparteixen valors, aficions, formes de ser, però aquest entendre’s és diferent si la comunicació és via xarxes socials o si s’està compartint l’espai físic personal. El mitjà imposa unes condicions que poden fer canviar la relació, i que de fet son tan importants que la defineixen.  Les persones son les mateixes però el conjunt és diferent.

El contacte, la mirada, l’olor, l’escolta, són aspectes molt energètics de la comunicació, que s’expressen en aquest espai aparentment vuit atorgant valor a cadascuna de les persones que intervenen. Percepcions immediates que s’experimenten genuïnament, abans de passar per filtres interpretatius que sí es necessiten en els missatges escrits. De fet el següent pas en una relació on-line sempre és aquesta aproximació, aquest tête-à-tête, on el corrent energètic entre un i l’altre acabarà definint el futur relacional.

Benvingudes siguin les xarxes socials per les mil oportunitats relacionals que ens ofereixen i perquè cadascuna d’aquestes oportunitats, ens fa desitjar  contactar físicament amb l’altre. Així doncs les podem veure com perfectament complementaries?