Pots conèixer a moltes persones, i saber molt d’elles, i elles saber molt de tu, però perquè aquestes persones puguis sentir-les com amigues o puguis gaudir d’ una bona relació, és necessari construir experiències comunes. Fixa’t que passa quan et trobes … Continue reading
En el llarg camí de la vida és fàcil no adonar-te com vas abandonant certes aficions, costums, formes d’actuar que t’agradaven i et divertien o simplement et feien sentir bé, et donaven el que en diem popularment “personalitat”. Com la … Continue reading
Les noves tecnologies ens permeten una fàcil i ràpida comunicació, tothom té més amics que mai, però les noves tecnologies no són suficients per fer que totes aquestes relacions siguin més sòlides. Les relacions pares-fills i també les d’amics no semblen beneficiar-se tant com podríem esperar d’aquestes noves formes … Continue reading
De què parlem quan diem que volem tenir una família normal? Què és una família normal? Hi ha alguna família normal? No ho són totes de normals? La persona que es qüestiona sobre la normalitat de la seva família és perquè segurament … Continue reading
El lloc on vivim, ja sigui la ciutat o la muntanya es converteix en moltes ocasions en un espai poc apreciat, perquè hi som d’una forma fugissera, amb pressa, com si ja no hi hagués res a mirar. En moltes … Continue reading
Quants actes delictius s’han de cometre perquè se’t pugui posar l’etiqueta de delinqüent?
Fa uns dies, per casualitat, veia un documental sobre un noi empresonat per consum i tràfic de drogues. La forma com ell mateix explicava la seva vivència em va fer pensar.
Va estar en una de les presons més violentes dels Estats Units Va veure moltes coses, fins i tot, va veure matar persones amb total impunitat. Era tant el seu desconcert, angoixa i indefensió pel que va patir en pròpia pell com a víctima i pel que veia, que va pensar que no sobreviuria a aquells fets. Va començar a escriure un diari de tot allò . En publicar-se aquell diari les condicions de seguretat dels empresonats van millorar considerablement. Acabava el documental explicant que estava agraït pel seu pas per la presó perque li va permetre tenir clar que havia de fer un canvi de vida.
I jo em pregunto: Va escriure un diari per no tornar-se un monstre, com alguns dels seus companys? Escriure el diari el va ajudar a no traumatitzar-se o ja era un resilient i per això el va escriure? S’ha de passar necessàriament per presó per tenir clar que has delinquit però no ets un delinqüent? La reinsersió social depèn del que s’aprèn a la presó o de la teva forma de ser? És l’empatia aquesta capacitat de sentir com els altres la que fa que no segueixis delinquint? I si la poguéssim inocular quin seria el resultat?
Llàstima que aquesta empatia no es pugui avaluar amb suficient objectivitat i certesa abans d’empresonar a algú i que no hi hagin arguments amb suficient poder, com per fer canviar l’estil de vida a les persones molt abans que delinqueixin.
Posar-se a dieta és des d’un punt de vista conductual una tasca molt fàcil, un llegeix el que ha de menjar, s’ho menja i ja està, només queda esperar els resultats. Però tothom sap que això que acabo d’escriure és … Continue reading
Pel·lícula de Fernando Franco on es pot viure, en primera persona, el dia a dia de la vida d’una noia amb Trastorn Limit de la Personalitat que s’autolesiona.
La pel·lícula és dura i grisa, per representar amb exactitud el to emocional de la vida de les persones que per regular els seus estats emocionals es tallen, es cremen, deixen de menjar, es droguen i/o porten a terme altres conductes més subtils per autodestruir-se, malgrat voler viure alhora.
És la contradicció interna per excel·lència, de forma molt inconscient tenen pànic a l’abandonament i alhora el provoquen contínuament. Voldrien demanar ajut i amb la mateixa intensitat es neguen a fer-ho.
Fernando Franco parla de les persones que no poden autocalmar-se quan s’enfaden, quan senten pena, quan senten dolor emocional, o quan senten un buit existencial, perquè totes aquestes emocions les experimenten amb molta intensitat o perquè no han après a autoconsolar-se. Aquestes persones emprenen conductes lesives que són molt doloroses i d’aquesta manera la sensació del tall, de la cremada o de la inanició, passa per sobre de l’emoció que estaven experimentant, quedant aparentment neutralitzada.
Les persones que com la protagonista poden arribar a agredir-se a si mateixes, no permeten cap entrada a la seva intimitat, s’enfaden de forma molt intensa tot i que no ho comuniquen obertament, un dia et poden adorar i el següent despreciar, són impulsives i no toleren el desencís o el desengany amb allò que han pensat que havia de ser d’una determinada manera.
No és estrany que pel director el seu primer plantejament fos fer-ne un documental i una sort que decidís no fer-ho perquè d’aquesta manera potser arribarà a un públic més ampli, sobretot a totes aquelles persones que conviuen amb el trastorn o que conviuen amb persones que s’autolesionen.
El que aquestes persones necessiten dels altres, com veiem a la pel·lícula, no sempre és el que estan disposades a rebre però segur que la presència perseverant, la companyia i la compassió fan que la seva vida sigui més sostenible emocionalment.
Posted in Pel·lícules, Saps que...
Tagged Autolesió, EMDR, Emocions, HERIDA, personalitat, Psicologia, transtorn límit
Brian Koppelman i David Livien directors de la pel·lícula Un hombre solitario han construït la història d’un home a la cinquantena, excessivament orgullós de si mateix, amb una promiscuïtat sexual i juvenil desenfrenada i una intensa por a perdre la joventut. Un Michael Douglas que està tan pendent de si mateix i de les seves conquestes que no pot veure que només té la solitud que provoca i que aquesta no ve donada per la promiscuïtat, com seria fàcil creure, sinó per la manca d’interès per les persones amb qui es relaciona.
És una pel·lícula retrat d’una realitat molt comuna. No explica res que no estiguem cansats de veure, però té d’interessant que no endolceix al personatge i deixa que es “porti malament” amb tota llibertat, amb acceptació i sense sentimentalismes. El personatge i les persones reals a qui representa, no canvien fàcilment ni tenen intenció de fer-ho en un futur, malgrat la solitud que experimentin.
Van sempre junts promiscuïtat i menyspreu pels altres? És fàcil resistir el malestar que provoca tornar-se invisible o poc interessant? Es pot gestionar d’una altra manera els sentiments que provoca fer-se gran? Hi ha algú a qui no li faci mal passar dels 50? Quan et relaciones amb algú força més jove, segur que guanyes en vitalitat i energia a més a més de sentir-te important, però és suficient per oblidar-te de l’edat que tens? La recerca incansable per allò que ens permeti allargar la vida, busca vida o joventut?
DES DELS NÚVOLS AMB AMOR és un exercici de reconnexió amb nosaltres mateixos que té per objectiu experimentar amor, compassió i gratitud pel fet d’existir.
Quan comencis l’exercici que et proposo és possible que apareguin judicis i valoracions, només cal acceptar-les i deixar-les passar, les podràs atendre en un altre moment. També pot passar que et sentis massa emocionat, en aquest cas imagina que t’enlaires una mica més en el teu núvol agafant una major distància de la teva història. Ara és el temps de la contemplació, de la comprensió, de l’amor per tot allò que vegis
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX