LA CURIOSITAT EM DEFINEIX

Les festes de Nadal no són les que t’agraden? Doncs converteix-les en les que tu penses. No cal que et deixis portar per les convencions, si no ets un aferrissat consumidor no t’hi converteixis, si no t’agraden les festes familiars no les facis, si no sents res per les tradicions no les segueixis. Però si cada any quan han  acabat les festes et sents trist perquè no han estat el que tu volies, no esperis a que elles canviïn, fes-ho tu, i podràs recordar-les amb un somriure.

Celebra el Nadal com una festa espiritual i fes-la com a tu t’agradaria que fos. No la deixis passar de llarg. No la rebutgis només perquè sembla revestida d’una necessitat comercial desaforada. Jo crec que, sembli el que sembli,  l’esperit d’aquestes festes va més enllà de tot allò que es pot comprar.  Quan busquem aquest esperit nadalenc als aparadors de les botigues, també volem trobar  il·lusió, esperança, vells records, nostalgies, emocions compartides, sobretot compartides… Són festes per pensar en els altres i pensar en els altres no està mai de més.

Com les dinàmiques familiars han canviat molt i canvien contínuament potser ja no es fa el dinar que abans es feia, o com els nens són grans no té sentit fer les festes amb el mateix format, o com no hi han els diners que abans es tenien no es poden fer els regals que voldríem. Fes les festes adaptades a les circumstàncies en les que estàs o en les que creus.

Potser no cal regalar un massatge a la teva parella si no tens els diners, però tampoc no cal renunciar a fer-li tu. Potser no pots anar al restaurant que voldries però pots cuinar tu i sorprendre. Potser no pots comprar l’últim model de maquineta de videojocs però pots passar-te una bona estona jugant amb el teu fill amb la que ja teniu. Potser ja no poden venir a sopar a casa teva el dia de Cap d’Any però res t’impedeix crear un altre sopar festiu per commemorar l’any nou de la manera que a tu t’agrada…

Atendre als teus i oblidar-te una mica de tu, és el millor regal que pots fer i també el millor que pots rebre.

Us ha passat alguna vegada que heu llegit un llibre que instintivament regalaríeu a un amic, o que esteu pensant en anar a fer un cafè amb una persona que teniu moltes ganes de veure, o que voleu felicitar les festes de forma personalitzada a una persona per la qual sentiu un apreci molt especial i ho aneu posposant fins que arriba el dia que aquesta persona s’avança i ho fa ella? Segur que us ha passat i en més d’una ocasió.

Com li expresses aleshores l’estimació que sents? Li dius allò tan usat de “jo també pensava en tu” “estava a punt de trucar-te” “gràcies, igualment”…?  Segurament sí, perquè és la veritat, però et sents  malament perquè el fet de no ser el primer en dir-ho o fer-ho, t’impedeix  expressar-li  la intensitat, la il.lusió o el desitg que tu senties.

Si el cor et parla, escolta’l i actua.

Veien el documental del programa Sense ficció de TV3, titulat “El Modernisme, una història de destrucció” quedes desconcertat de veure com fa  molt pocs anys es va destruir una bona part del Patrimoni d’Art Modernista Català només perquè a alguns no els hi agradava. Per molts un fet desconegut, segurament perquè moltes vegades es visita el  patrimoni cultural propi com si ja el coneguéssim, anem per lliure mirem i marxem, i no ho fem com un turista que es fa acompanyar per un guia que li explica el que veu i el que no veu, en aquest cas perquè no hi és, doncs alguns van decidir enderrocar-ho.

Veure com queien aquelles cases modernistes em va fer qüestionar: Com es viu amb les crítiques ferotges i la destrucció de la teva obra, promoguda per coetanis teus de renom? Ja sé que això és antic, que ha passat a descobridors, científics, metges, artistes i a moltes persones que han estat visionaris de la seva època, avançats en pensaments i accions. Tot i així, jo insisteixo en la pregunta: Com ho fas per viure amb això?  Sents inseguretat i vergonya i acabes no gaudint de la teva obra, no treballant suficientment per donar-la a conèixer com es mereix, o pel contrari adoptes una posició de fermesa i et tornes un representant iracund o excèntric que intenta imposar-la sigui com sigui? De ben segur que hi ha més opcions intermèdies per viure amb això i, malauradament, totes elles influencien el treball artístic.

La creativitat té molt d’espontaneïtat, de vivència, de sensacions i poc de paraules i raonaments. L’enuig i la tristesa de veure la teva obra no només criticada sinó destruïda són emocions que per força han d’interferir amb les que donen lloc a la creació.

Treure-li valor a l’obra d’un altre i no tenint-ne prou, desfer-se’n, em porta a preguntar-me si no hi ha  molta prepotència per jutjar i massa poder per destruir.